LA BONDAT ESCANDALOSA DE DÉU
Probablement era tardor i als pobles de Galilea es vivia intensament la verema. Jesús veia a les places els qui no tenien terres pròpies, esperant a ser contractats per guanyar-se el sosteniment del dia. Com ajudar aquesta pobra gent a intuir la bondat misteriosa de Déu envers tothom?
Jesús els va explicar una paràbola sorprenent. Els va parlar d’un senyor que va contractar tots els treballadors que va poder. Ell mateix va anar a la plaça del poble una vegada i una altra, a hores diferents. Al final de la jornada, encara que la feina havia estat absolutament desigual, a tots els va donar un denari: allò que la seva família necessitava per viure.
El primer grup protesta. No es queixen de rebre més o menys diners. El que els ofèn és que el senyor «ha tractat els últims igual que nosaltres». La resposta del senyor a qui fa de portaveu és admirable: «¿És que veus amb mals ulls que jo sigui generós?».
La paràbola és tan revolucionària que segurament després de vint segles no gosem encara prendre-la seriosament. Serà veritat que Déu és bo fins i tot amb aquells que amb prou feines es poden presentar amb mèrits i obres? Serà veritat que al seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en el treball més o menys meritori dels que han treballat a la seva vinya?
Tots els nostres esquemes trontollen quan fa la seva aparició l’amor lliure i insondable de Déu. Per això ens resulta escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels «pietosos», carregats de mèrits, i s’acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa per part de Déu: pecadors que no observen l’Aliança o prostitutes que no tenen accés al temple.
Nosaltres ens tanquem de vegades en els nostres càlculs, sense deixar que Déu sigui bo amb tothom. No tolerem la seva bondat infinita envers tothom: hi ha persones que no s’ho mereixen. Ens sembla que Déu hauria de donar a cadascú el seu merescut, i només el merescut. Encara sort que Déu no és com nosaltres. Des del seu cor de Pare, ell sap regalar també el seu amor salvador a aquelles persones que nosaltres no sabem estimar.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
