LES PORS A L’ESGLÉSIA
Probablement és la por el que més paralitza els cristians en el seguiment fidel a Jesucrist. A l’Església actual hi ha pecat i debilitat, però hi ha sobretot por de córrer riscos. Hem començat el tercer mil·lenni sense audàcia per renovar creativament la vivència de la fe cristiana. No és difícil assenyalar alguna d’aquestes pors.
Tenim por a la novetat, com si «conservar el passat» garantís automàticament la fidelitat a l’Evangeli. És cert que el Concili Vaticà II va afirmar de manera rotunda que a l’Església ha d’haver-hi «una constant reforma», ja que «com a institució humana la necessita permanentment.» No obstant això, no és menys cert que el que mou a hores d’ara l’Església no és tant un esperit de renovació com un instint de conservació.
Tenim por per assumir les tensions i conflictes que porta amb si buscar la fidelitat a l’evangeli. Ens callem quan hauríem de parlar; ens inhibim quan hauríem intervenir. Es prohibeix el debat de qüestions importants, per evitar plantejaments que poden inquietar; preferim l’adhesió rutinària que no porta problemes ni disgusta a la jerarquia.
Tenim por de la investigació teològica creativa. Por de revisar ritus i llenguatges litúrgics que no afavoreixen avui la celebració viva de la fe. Por de parlar dels «drets humans» dins de l’Església. Por de reconèixer pràcticament a la dona un lloc més d’acord amb l’esperit de Jesús.
Tenim por d’anteposar la misericòrdia per sobre de tot, oblidant que l’Església no ha rebut el «ministeri del judici i la condemna», sinó el «ministeri de la reconciliació.» Hi ha por d’acollir els pecadors com ho feia Jesús. Difícilment es dirà avui de l’Església que és «amiga de pecadors», com es deia del seu Mestre.
Segons el relat evangèlic, els deixebles cauen per terra «plens de por» en sentir una veu que els diu: «Aquest és el meu Fill estimat… escolteu-lo». Fa por d’escoltar només Jesús. És el mateix Jesús qui s’acosta, els toca i els diu: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Només el contacte viu amb Crist ens podria alliberar de tanta por.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
