SENSE EXCLOURE
Jesús assisteix a un banquet convidat per un dels principals fariseus de la regió. És un àpat especial de dissabte, preparat des de la vigília amb tota cura. Com és costum, els convidats són amics de l’amfitrió, fariseus de gran prestigi, doctors de la llei, model de vida religiosa per a tot el poble.
Pel que sembla, Jesús no se sent còmode. Troba a faltar els seus amics els pobres. Aquella gent que troba pidolant pels camins. Els que mai són convidats per ningú. Els que no compten: exclosos de la convivència, oblidats per la religió, menyspreats per gairebé tothom.
Abans d’acomiadar-se, Jesús s’adreça al qui l’ha convidat. No és per agrair-li el banquet, sinó per sacsejar la seva consciència i convidar-lo a viure amb un estil de vida menys convencional i més humà: «No cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació… Convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos».
Un cop més, Jesús s’esforça per humanitzar la vida trencant, si cal, esquemes i criteris d’actuació que ens poden semblar molt respectables, però que, en el fons, estan indicant la nostra resistència a construir aquest món més humà i més fratern, estimat per Déu.
D’ordinari, vivim instal·lats en un cercle de relacions familiars, socials, polítiques o religioses que ens ajudem mútuament a tenir cura dels nostres interessos deixant fora els que res ens poden aportar. Convidem els qui, al seu torn, ens poden convidar Això és tot.
Esclaus d’unes relacions interessades, no som conscients que el nostre benestar només se sosté excloent els que més necessiten de la nostra solidaritat gratuïta per poder viure. Hem d’escoltar els crits evangèlics del Papa Francesc a la petita illa de Lampedusa: «La cultura del benestar ens fa insensibles als crits dels altres». «Hem caigut en la globalització de la indiferència». «Hem perdut el sentit de la responsabilitat».
Els seguidors de Jesús hem de recordar que obrir camins al regne de Déu no consisteix a construir una societat més religiosa o promoure un sistema polític alternatiu a altres també possibles, sinó, sobretot, en generar i desenvolupar unes relacions més humanes que facin possible unes condicions de vida digna per a tothom començant pels últims.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
