NOU CLASSISME
Coneixem la paràbola. Un ric despreocupat que «banqueteja esplèndidament», aliè al patiment dels altres, i un pobre captaire a qui «ningú dóna res». Dos homes distanciats per un abisme d’egoisme i d’insolidaritat que, segons Jesús, pot fer-se definitiu, per tota l’eternitat.
Endinsem-nos una mica en el pensament de Jesús. El ric de la paràbola no és descrit com un explotador que oprimeix sense escrúpols els seus servents. No és aquest el seu pecat. El ric és condemnat senzillament perquè gaudeix despreocupadament de la seva riquesa sense acostar-se al pobre Llàtzer.
Aquesta és la convicció profunda de Jesús. Quan la riquesa és «gaudi excloent de l’abundància», no fa créixer la persona, sinó que la deshumanitza, ja que la va fent indiferent i insolidària davant la desgràcia aliena.
L’atur està fent sorgir un nou classisme entre nosaltres. La classe dels qui tenim feina i la dels qui no en tenen. Els qui podem seguir augmentant el nostre benestar i els qui s’estan empobrint. Els qui exigim una retribució cada vegada més gran i uns convenis cada vegada més avantatjosos i els qui ja no poden «exigir» res.
La paràbola és un repte a la nostra vida satisfeta. Podem continuar organitzant els nostres «sopars de cap de setmana» i continuar gaudint alegrement del nostre benestar quan el fantasma de la pobresa està ja amenaçant moltes llars?
El nostre gran pecat és la indiferència. L’atur s’ha convertit en una cosa tan «normal i quotidiana» que ja no escandalitza ni ens fereix tant. Ens tanquem cadascú en «la nostra vida» i som cecs i insensibles davant la frustració, la crisi familiar, la inseguretat i la desesperació d’aquests homes i dones.
L’atur no és només un fenomen que reflecteix el fracàs d’un sistema socioeconòmic radicalment injust. L’atur són persones concretes que ara mateix necessiten l’ajuda dels qui gaudim de la seguretat d’una feina. Donarem passos concrets de solidaritat si gosem respondre aquestes preguntes: ¿necessitem realment tot el que comprem? Quan acaba la nostra necessitat i quan comencen els nostres capricis? Com podem ajudar els aturats?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
