CRISI RELIGIOSA
La paràbola dels «vinyaters homicides» és un relat en què Jesús va descobrint amb accents al·legòrics la història de Déu amb el seu poble escollit. És una història trista. Déu l’havia cuidat des del començament amb tot el seu afecte. Era la seva «vinya preferida». Esperava fer-ne un poble exemplar per la seva justícia i la seva fidelitat. Seria una «gran llum» per a tots els pobles.
No obstant això, aquell poble va anar rebutjant i matant un per un els profetes que Déu els anava enviant per recollir els fruits d’una vida més justa. Finalment, en un gest increïble d’amor, els va enviar el seu propi Fill. Però els dirigents d’aquell poble van acabar amb ell. Què pot fer Déu amb un poble que defrauda de manera tan cega i obstinada les seves expectatives?
Els dirigents religiosos que estan escoltant atentament el relat responen espontàniament en els mateixos termes de la paràbola: el senyor de la vinya no pot fer altra cosa que donar mort a aquells pagesos i posar la seva vinya en mans d’altres. Jesús treu ràpidament una conclusió que no esperen: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
Comentaristes i predicadors han interpretat amb freqüència la paràbola de Jesús com la reafirmació de l’Església cristiana com el «nou Israel» després del poble jueu, que, amb la destrucció de Jerusalem l’any 70, s’ha dispersat arreu del món.
No obstant això, la paràbola està parlant també de nosaltres. Una lectura honesta del text ens obliga a fer-nos greus preguntes: ¿estem produint en els nostres temps «els fruits» que Déu espera del seu poble: justícia per als exclosos, solidaritat, compassió envers els que pateixen, perdó…?
Déu no ha de beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que espera. No té per què identificar-se amb la nostra mediocritat, les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. Si no responem a les seves expectatives, Déu seguirà obrint camins nous al seu projecte de salvació amb altra gent que produeixin fruits de justícia.
Nosaltres parlem de «crisi religiosa», «descristianització», «abandonament de la pràctica religiosa»… ¿No estarà Déu preparant el camí que faci possible el naixement d’una Església menys poderosa, però més evangèlica; menys nombrosa, però més lliurada a fer un món més humà? No vindran noves generacions més fidels a Déu que nosaltres?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
