REVOLUCIÓ IGNORADA
Presenten a Jesús una dona sorpresa en adulteri. Tots coneixen el seu destí: serà lapidada fins a la mort segons el que estableix la llei. Ningú parla de l’adúlter. Com passa sempre en una societat masclista, es condemna la dona i es disculpa l’home. El desafiament a Jesús és frontal: «Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?».
Jesús no suporta aquella hipocresia social alimentada per la prepotència dels homes. Aquella sentència a mort no ve de Déu. Amb senzillesa i audàcia admirables, introdueix al mateix temps veritat, justícia i compassió en el judici a l’adúltera: «aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra».
Els acusadors es retiren avergonyits. Ells saben que són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat. Llavors Jesús es dirigeix a la dona que acaba d’escapar de l’execució i, amb gran tendresa i respecte, li diu: «Jo tampoc no et condemno». Després, l’anima perquè el seu perdó es converteixi en punt de partida d’una vida nova: «Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més».
Així és Jesús. Per fi ha existit sobre la terra algú que no s’ha deixat condicionar per cap llei ni poder opressiu. Algú lliure i magnànim que mai va odiar ni condemnar, mai va tornar mal per mal. En la seva defensa i el seu perdó a aquesta adúltera hi ha més veritat i justícia que a les nostres reivindicacions i condemnes ressentides.
Els cristians no hem estat capaços encara d’extreure totes les conseqüències que té l’actuació alliberadora de Jesús enfront de l’opressió de la dona. Des d’una Església dirigida i inspirada majoritàriament per homes, no hem encertat a prendre consciència de totes les injustícies que segueix patint la dona en tots els àmbits de la vida. Algun teòleg parlava fa uns anys de «la revolució ignorada» pel cristianisme.
La veritat és que, vint segles després, en els països d’arrels suposadament cristianes, continuem vivint en una societat on sovint la dona no pot moure’s lliurement sense témer l’home. La violació, el maltractament i la humiliació no són quelcom imaginari. Al contrari, constitueixen una de les violències més arrelades i que més patiment genera.
No ha de tenir el patiment de la dona un ressò més viu i concret en les nostres celebracions, i un lloc més important en la nostra tasca de conscienciació social? Però, sobretot, no hem d’estar més a prop de tota dona oprimida per denunciar abusos, proporcionar defensa intel·ligent i protecció eficaç?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
