AIXÍ VULL MORIR JO
Jesús mai amaga el seu afecte cap a tres germans que viuen a Betània. Segurament són els que l’acullen a casa seva sempre que puja a Jerusalem. Un dia, Jesús rep un encàrrec: «Senyor, aquell que estimes està malalt». No passa gaire temps i Jesús s’encamina cap al petit llogaret.
Quan es presenta, Llàtzer ja és mort. En veure’l arribar, Maria, la germana més jove, es posa a plorar. Ningú la pot consolar. En veure plorar la seva amiga i també els jueus que l’acompanyen, Jesús no pot contenir-se. També ell «es posa a plorar» al costat d’ells. La gent comenta: «Mireu com l’estimava».
Jesús no plora només per la mort d’un amic molt estimat. Se li trenca l’ànima en sentir la impotència de tots davant la mort. Tots portem en el més íntim del nostre ésser un desig insaciable de viure. Per què hem de morir? Per què la vida no és més feliç, més llarga, més segura, més vida?
L’home d’avui, com el de totes les èpoques, porta clavada en el seu cor la pregunta més inquietant i més difícil de respondre: ¿què serà de tots i cadascun de nosaltres? És inútil intentar enganyar-nos. Què podem fer davant la mort? ¿Revelar-nos? ¿Deprimir-nos?
Sens dubte, la reacció més generalitzada és oblidar-nos i «seguir tirant». Però, no està l’ésser humà cridat a viure la seva vida i a viure’s a si mateix amb lucidesa i responsabilitat? ¿Només cap al nostre final ens hi hem d’apropar de forma inconscient i irresponsable, sense prendre cap postura?
Davant el misteri últim de la mort no és possible apel·lar a dogmes científics ni religiosos. No ens poden guiar més enllà d’aquesta vida. Més honrada sembla la postura de l’escultor Eduardo Chillida, al qual una vegada li vaig sentir dir: «De la mort, la raó em diu que és definitiva. De la raó, la raó em diu que és limitada».
Els cristians no sabem de l’altra vida més que els altres. També nosaltres ens hem d’acostar amb humilitat al fet fosc de la nostra mort. Però ho fem amb una confiança radical en la bondat del Misteri de Déu que albirem en Jesús. Aquest Jesús al qual, sense haver-lo vist, estimem i al qual, sense veure’l encara, donem la nostra confiança.
Aquesta confiança no pot ser entesa des de fora. Només pot ser viscuda per qui ha respost, amb fe senzilla, les paraules de Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Creus tu això?». Recentment, Hans Küng, el teòleg catòlic més crític del segle XX, proper ja al seu final, ha dit que, per a ell, morir és «descansar en el misteri de la misericòrdia de Déu». Així vull morir jo.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
