CONTRA L’EXCLUSIÓ
A la societat jueva, el leprós no era només un malalt. Era, primer de tot, un impur. Un ésser estigmatitzat, sense lloc a la societat, sense acollida enlloc, exclòs de la vida. El vell llibre del Levític ho deia en termes clars: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: Impur, impur!… Com a impur, viurà aïllat fora del campament» (13,45-46).
L’actitud correcta, sancionada per les Escriptures, és clara: la societat ha d’excloure els leprosos de la convivència. És el millor per a tothom. Una postura ferma d’exclusió i rebuig. Sempre hi haurà a la societat persones que sobren.
Jesús es rebel·la davant aquesta situació. En certa ocasió se li acosta un leprós avisant segurament tothom de la seva impuresa. Jesús està sol. Potser els deixebles han fugit horroritzats. El leprós no demana «ser guarit», sinó «ser purificat». El que cerca és veure’s alliberat de la impuresa i del rebuig social. Jesús queda commogut, estén la mà, «toca» el leprós i li diu: «Ho vull, queda pur».
Jesús no accepta una societat que exclou leprosos i impurs. No admet el rebuig social envers els indesitjables. Jesús toca el leprós per alliberar-lo de pors, prejudicis i tabús. El purifica per dir a tothom que Déu no exclou ni castiga ningú amb la marginació. És la societat la que, pensant només en la seguretat, aixeca barreres i exclou del seu si els indignes.
Fa uns anys vam poder sentir tots la promesa que el responsable màxim de l’Estat feia als ciutadans: «Escombrarem el carrer de petits delinqüents». Pel que sembla, a l’interior d’una societat neta, composta per gent de bé, hi ha unes «escombraries» que cal retirar perquè no ens contaminin. Una brossa, per cert, no reciclable, ja que la presó actual no està pensada per rehabilitar ningú, sinó per castigar els «dolents» i defensar els «bons».
Que fàcil és pensar en la «seguretat ciutadana» i oblidar-nos del patiment de petits delinqüents, drogoaddictes, prostitutes, rodamóns i desarrelats. Molts no han conegut la calor d’una llar ni la seguretat d’una feina. Atrapats per sempre, ni saben ni poden sortir del seu trist destí. I a nosaltres, ciutadans exemplars, només se’ns acudeix escombrar-los dels nostres carrers. Pel que sembla, tot molt correcte i molt «cristià». I també molt contrari a Déu.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
