EL PATIMENT S’HA DE PRENDRE SERIOSAMENT
Jesús arriba a Naïm quan en el petit llogaret s’està vivint un fet molt trist. Jesús fa el camí, acompanyat dels seus deixebles i d’una gran gentada. Del llogaret en surt un seguici fúnebre camí del cementiri. Una mare vídua, acompanyada pels seus veïns, porta a enterrar el seu únic fill.
En poques paraules, Lluc ens ha descrit la tràgica situació de la dona. És una vídua, sense espòs que la cuidi i protegeixi en aquella societat controlada pels homes. Li quedava un fill, però també aquest acaba de morir. La dona no diu res. Només plora el seu dolor. Què en serà d’ella?
La trobada ha sigut inesperada. Jesús anava a anunciar també a Naïm la Bona Notícia de Déu. Quina serà la seva reacció? Segons el relat, en veure-la «en sentí compassió i li digué: No ploris». És difícil descriure millor el Profeta de la compassió de Déu.
No coneix la dona, però la mira detingudament. Capta el seu dolor i la seva solitud, i se’n compadeix. L’abatiment d’aquella dona li arriba fins a dins. La seva reacció és immediata: «No ploris». Jesús no pot veure ningú plorant. Necessita intervenir.
No s’ho pensa dues vegades. S’acosta al fèretre, deté l’enterrament i diu al mort: «T’ho mano: jove, aixeca’t». Quan el jove s’incorpora i comença a parlar, Jesús «el dóna a la seva mare» perquè deixi de plorar. De nou estan junts. La mare ja no estarà sola.
Tot sembla senzill. El relat no insisteix en l’aspecte prodigiós del que acaba de fer Jesús. Convida els seus lectors a que vegin en ell la revelació de Déu com Misteri de compassió i Força de vida, capaç de salvar fins i tot de la mort. És la compassió de Déu la que fa Jesús tan sensible al patiment de la gent.
A l’Església hem de recuperar com més aviat millor la compassió com l’estil de vida propi dels seguidors de Jesús. L’hem de rescatar d’una concepció sentimental i moralitzant que l’ha desprestigiat. La compassió que exigeix justícia és el gran manament de Jesús: «Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu».
Aquesta compassió és avui més necessària que mai. Des dels centres de poder, tot es té en compte abans que el patiment de les víctimes. Es funciona com si no hi hagués dolguts ni perdedors. Des de les comunitats de Jesús s’ha d’escoltar un crit d’indignació absoluta: el patiment dels innocents ha de ser pres seriosament; no pot ser acceptat socialment com una cosa normal ja que és inacceptable per a Déu. Ell no vol veure ningú plorar.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
