LA SORPRESA FINAL
Els cristians portem vint segles parlant de l’amor. Repetim constantment que l’amor és el criteri últim de tota actitud i comportament. Afirmem que des de l’amor serà pronunciat el judici definitiu sobre totes les persones, estructures i realitzacions dels homes. No obstant això, amb aquest llenguatge tan bell de l’amor, podem estar ocultant amb freqüència el missatge autèntic de Jesús, molt més directe, senzill i concret.
És sorprenent observar que Jesús gairebé mai pronuncia en els evangelis la paraula «amor». Tampoc en aquesta paràbola que ens descriu la sort final dels humans. Al final no se’ns jutjarà de manera general sobre l’amor, sinó sobre alguna cosa molt més concreta: què hem fet quan ens hem trobat amb algú que ens necessitava? Com hem reaccionat davant els problemes i patiments de persones concretes que hem anat trobant en el nostre camí?
Allò decisiu en la vida no és el que diem o pensem, el que creiem o el que escrivim. No n’hi ha prou tampoc amb sentiments bells ni amb protestes estèrils. L’important és ajudar a qui ens necessita.
La majoria dels cristians ens sentim satisfets i tranquils perquè no fem cap mal especialment greu a ningú. Se’ns oblida que, segons l’advertiment de Jesús, estem preparant el nostre fracàs final sempre que tanquem els nostres ulls a les necessitats alienes, sempre que eludim qualsevol responsabilitat que no sigui en benefici propi, sempre que ens acontentem amb criticar-ho tot, sense donar un cop de mà a ningú.
La paràbola de Jesús ens obliga a fer-nos preguntes molt concretes: ¿estic fent alguna cosa per algú?, a quines persones puc ajudar?, què faig perquè regni una mica més de justícia, solidaritat i amistat entre nosaltres?, què més podria fer?
L’últim i decisiu ensenyament de Jesús és aquest: el Regne de Déu és i serà sempre dels qui estimen el pobre i l’ajuden en la seva necessitat. Això és l’essencial i definitiu. Un dia se’ns obriran els ulls i descobrirem amb sorpresa que l’amor és l’única veritat, i que Déu regna allà on hi ha homes i dones capaços d’estimar i preocupar-se pels altres.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
