DAVANT EL MISTERI DE L’INFANT
Els homes acabem per acostumar-nos a gairebé tot. Sovint, el costum i la rutina van buidant de vida la nostra existència. Deia Ch. Peguy que «hi ha alguna cosa pitjor que tenir una ànima perversa, i és tenir una ànima acostumada a gairebé tot». Per això no ens pot estranyar massa que la celebració del Nadal, embolicada en superficialitat i consumisme esbojarrat, amb prou feines digui ja res de nou ni de joiós a tants homes i dones «d’ànima acostumada».
Estem acostumats a sentir que «Déu ha nascut en un portal de Betlem». Ja no ens sorprèn ni commou un Déu que s’ofereix com a infant. Ho diu A. de Saint-Exupéry en el pròleg del seu deliciós Petit Príncep: «Totes les persones grans han sigut nens abans. Però poques ho recorden». Se’ns oblida el que és ser nens. I se’ns oblida que la primera mirada de Déu a l’apropar-se al món ha sigut una mirada de nen.
Però aquesta és justament la gran notícia de Nadal. Déu és i segueix essent Misteri. Però ara sabem que no és un ésser tenebrós, inquietant i temible, sinó algú que se’ns ofereix proper, indefens, entranyable, des de la tendresa i la transparència d’un infant.
I aquest és el missatge de Nadal. Cal sortir a l’encontre d’aquest Déu, cal canviar el cor, fer-nos nens, néixer de nou, recuperar la transparència del cor, obrir-nos confiadament a la gràcia i el perdó.
Malgrat la nostra aterridora superficialitat, els nostres escepticismes i desencants, i, sobretot, el nostre inconfessable egoisme i mesquinesa d’«adults», sempre hi ha en el nostre cor un racó íntim en el qual encara no hem deixat de ser nens.
Atrevim-nos si més no un cop a mirar-nos amb senzillesa i sense reserves. Fem una mica de silenci al nostre voltant. Apaguem el televisor. Oblidem les nostres presses, nerviosismes, compres i compromisos.
Escoltem dins nostre aquest «cor de nen» que no s’ha tancat encara a la possibilitat d’una vida més sincera, bondadosa i confiada en Déu. És possible que comencem a veure la nostra vida d’una altra manera. «No es veu bé sinó amb el cor. L’essencial és invisible als ulls» (A. de Saint-Exupéry).
I, sobretot, és possible que escoltem una crida a renéixer a una fe nova. Una fe que no paralitza sinó que rejoveneix; que no ens tanca en nosaltres mateixos sinó que ens obre; que no separa sinó que uneix; que no recela sinó que confia; que no entristeix sinó que il·lumina; que no tem sinó que estima.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
