TORNAR A BETLEM
Enmig de felicitacions i regals, entre sopars i bullici, gairebé ocult per llums, arbres i estrelles, és possible encara entreveure en el centre de les festes nadalenques «un nen ajagut en una menjadora.» El mateix succeeix en el relat de Betlem. Hi ha llums, àngels i cants, però el cor d’aquesta escena grandiosa l’ocupa un nen en una menjadora.
L’evangelista narra el naixement del Messies amb una sobrietat sorprenent. A Maria «se li van complir els dies i va infantar el seu fill.» Ni una paraula més. El que realment sembla interessar és com s’acull al nen. Mentre a Betlem «no hi ha lloc» ni tan sols a l’hostal, en Maria hi troba una acollida commovedora. La mare no té mitjans, però té cor: «El va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora».
El lector no pot continuar el relat sense expressar la seva primera sorpresa: en aquest nen s’encarna Déu? Mai ho haguéssim imaginat així. Nosaltres pensem en un Déu majestuós i omnipotent, i ell se’ns presenta amb la fragilitat d’un nen feble i indefens. L’imaginem gran i llunyà, i ell se’ns ofereix en la tendresa d’un nounat. Com sentir por d’aquest Déu? Teresa de Lisieux, declarada el 1997 doctora de l’Església, diu així: «Jo no puc témer un Déu que s’ha fet tan petit per mi… Jo l’estimo!».
El relat ofereix una clau per apropar-nos al misteri d’aquest Déu. Lluc insisteix fins a tres vegades en la importància del «pessebre». És com una obsessió. Maria el posà en una menjadora. Als pastors no se’ls dóna cap altra senyal: el trobareu en una menjadora. Efectivament, al pessebre el troben en arribar a Betlem. El pessebre és el primer lloc de la terra on descansa aquest Déu fet infant. Aquest pessebre és el senyal per reconèixer-lo, el lloc on cal trobar-lo. Què s’hi amaga darrere d’aquest enigma?
Lluc està al·ludint unes paraules del profeta Isaïes en què Déu es queixa així: «Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora» (Isaïes 1,3). A Déu no cal buscar-lo en allò admirable i meravellós, sinó en l’ordinari i quotidià. No cal investigar en les grandeses, sinó rastrejar la petitesa.
Els pastors ens indiquen en quina direcció buscar el misteri de Nadal: «Anem a Betlem.» Canviem la nostra idea de Déu. Fem una relectura del nostre cristianisme. Tornem a l’inici i descobrim un Déu proper i pobre. Acollim la seva tendresa. Per al cristià, celebrar el Nadal és «tornar a Betlem».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
