OBRIR L’HORITZÓ
Ocupats només en l’assoliment immediat d’un major benestar i atrets per petites aspiracions i esperances, correm el risc d’empobrir l’horitzó de la nostra existència perdent l’anhel d’eternitat. És un progrés? És un error?
Hi ha dos fets que no és difícil de comprovar en aquest nou mil·lenni en què vivim des de fa uns anys. D’una banda està creixent en la comunitat humana l’expectativa i el desig d’un món millor. No ens acontentem amb qualsevol cosa: necessitem progressar cap a un món més digne, més humà i més feliç.
Per l’altra està creixent al mateix temps el desencís, l’escepticisme i la incertesa davant el futur. Hi ha tant patiment absurd en la vida de les persones i dels pobles, tants conflictes enverinats, com abusos contra el planeta, que no és fàcil mantenir la fe en l’ésser humà.
És cert que el desenvolupament de la ciència i la tecnologia estan aconseguint resoldre molts mals i sofriments. En el futur s’aconseguiran, sens dubte, èxits encara més espectaculars. Encara no som capaços d’intuir la capacitat que hi ha en l’ésser humà per desenvolupar un benestar físic, psíquic i social.
Però no seria honest oblidar que aquest desenvolupament prodigiós ens va «salvant» només d’alguns mals i només de manera limitada. Ara precisament que gaudim cada vegada més del progrés humà comencem a percebre millor que l’ésser humà no pot donar-se a si mateix tot el que anhela i busca.
Qui ens salvarà de l’envelliment, de la mort inevitable o del poder estrany del mal? No ens ha de sorprendre que molts comencin a sentir la necessitat d’alguna cosa que no és ni tècnica ni ciència, tampoc ideologia o doctrina religiosa. L’ésser humà es resisteix a viure tancat per sempre en aquesta condició caduca i mortal. Cerca un horitzó, necessita una esperança més definitiva.
No pocs cristians viuen avui mirant exclusivament la terra. Pel que sembla no ens atrevim a alçar la mirada més enllà de la immediatesa de cada dia. En aquesta festa cristiana de l’Ascensió del Senyor vull recordar unes paraules d’aquell gran científic i místic que va ser P. Teilhard de Chardin: «Cristians a només vint segles de l’Ascensió. Què n’heu fet de l’esperança cristiana?».
Enmig d’interrogants i d’incerteses, els seguidors de Jesús seguim caminant per la vida treballats per una confiança i una convicció. Quan sembla que la vida es clou o s’extingeix, Déu es manté. El misteri últim de la realitat és un misteri d’amor salvador. Déu és una porta oberta a la vida eterna. Ningú no la pot tancar.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
