JESÚS DAVANT LA SEVA MORT
Jesús ha previst seriosament la possibilitat d’una mort violenta. Potser no comptava amb la intervenció de l’autoritat romana ni amb la crucifixió com a últim destí més probable. Però no deixava de veure la reacció que la seva actuació estava provocant en els sectors més poderosos. El rostre de Déu que presenta desfà massa esquemes teològics, i l’anunci del seu regnat trenca massa seguretats polítiques i religioses.
No obstant això, res modifica la seva actuació. No eludeix la mort. No es defensa. No emprèn la fugida. Tampoc cerca la seva perdició. No és Jesús l’home que cerca la seva mort en actitud suïcida. Durant la seva curta estada a Jerusalem s’esforça per amagar-se i no aparèixer en públic.
Si volem saber com va viure Jesús la seva mort, hem d’aturar-nos en dues actituds fonamentals que donen sentit a tot el seu comportament final. Tota la seva vida ha estat un «desviure’s» per la causa de Déu i el servei alliberador als homes. La seva mort segellarà ara la seva vida. Jesús morirà per fidelitat al Pare i per solidaritat amb els homes.
En primer lloc, Jesús s’enfronta a la seva pròpia mort des d’una actitud de confiança total en el Pare. Avança cap a la mort, convençut que la seva execució no podrà impedir l’arribada del regne de Déu, que segueix anunciant fins al final.
En el sopar de comiat, Jesús manifesta la seva fe total en què tornarà a menjar amb els seus la Pasqua veritable, quan s’estableixi el regne definitiu de Déu, per sobre de totes les injustícies que puguem cometre els humans.
Quan tot fracassa i fins Déu sembla abandonar-lo com un fals profeta, condemnat justament en nom de la llei, Jesús crida: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit».
D’altra banda, Jesús mor en una actitud de solidaritat i de servei a tothom. Tota la seva vida ha consistit en defensar els pobres davant la inhumanitat dels rics, en solidaritzar-se amb els febles davant els interessos egoistes dels poderosos, a anunciar el perdó als pecadors davant la duresa incommovible dels «justos».
Ara pateix la mort d’un pobre, d’un abandonat que res pot davant el poder dels que dominen la terra. I viu la seva mort com un servei. L’últim i suprem servei que pot fer a la causa de Déu i la salvació definitiva dels seus fills i filles.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
