COMUNITAT D’AMISTAT
Jesús comparteix amb els seus deixebles els darrers moments abans de tornar al misteri del Pare. El relat de Joan recull acuradament el seu testament: allò que Jesús vol deixar gravat per sempre als seus cors: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».
L’evangelista Joan té la seva atenció posada en la comunitat cristiana. No pensa en els de fora. Quan falti Jesús, a la seva comunitat s’hauran d’estimar com «amics», perquè així els ha estimat Jesús: «Vosaltres sou els meus amics»; «ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics». La comunitat de Jesús serà una comunitat d’amistat.
Aquesta imatge de la comunitat cristiana com a «comunitat d’amics» va quedar ben aviat oblidada. Durant molts segles, els cristians s’han vist a si mateixos com una «família» on alguns són «pares» (el papa, els bisbes, els sacerdots, els abats…); d’altres són «fills» fidels, i tots han de viure com a «germans».
Entendre així la comunitat cristiana estimula la fraternitat, però té els seus riscos. A la «família cristiana» es tendeix a subratllar el lloc que correspon a cadascú. Es destaca allò que ens diferencia, no allò que ens uneix; es dóna molta importància a l’autoritat, l’ordre, la unitat, la subordinació. I es corre el risc de promoure la dependència, l’infantilisme i la irresponsabilitat de molts.
Una comunitat basada en «l’amistat cristiana» enriquiria i transformaria avui l’Església de Jesús. L’amistat promou allò que ens uneix, no allò que ens diferencia. Entre amics es cultiva la igualtat, la reciprocitat i el suport mutu. Ningú no està per sobre de ningú. Cap amic no és superior a un altre. Es respecten les diferències, però es cuida la proximitat i la relació.
Entre amics és més fàcil sentir-se responsable i col·laborar. I no és tan difícil estar oberts als estranys i diferents, els que necessiten acolliment i amistat. D’una comunitat d’amics és difícil anar-se’n. D’una comunitat freda, rutinària i indiferent, la gent se’n va, i els que es queden amb prou feines ho senten.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
