AMB ELS ULLS OBERTS
Les primeres comunitats cristianes van viure anys molt difícils. Perduts en el vast Imperi de Roma, enmig de conflictes i persecucions, aquells cristians cercaven força i alè esperant la ràpida vinguda de Jesús i recordant les seves paraules: «Vigileu. Viviu desperts. Tingueu els ulls oberts. Estigueu a punt».
Signifiquen encara alguna cosa per a nosaltres aquestes crides de Jesús a viure desperts?
Què és avui per als cristians posar la nostra esperança en Déu vivint amb els ulls oberts?
Deixarem que s’esgoti definitivament en el nostre món secular l’esperança en una última justícia de Déu per a aquesta immensa majoria de víctimes innocents que pateixen sense cap culpa?
Precisament, la manera més fàcil de falsejar l’esperança cristiana és esperar de Déu la nostra pròpia salvació eterna mentre donem l’esquena al sofriment que hi ha ara mateix al món. Un dia haurem de reconèixer la nostra ceguesa davant Crist Jutge: ¿quan et vam veure afamat o assedegat, estranger o nu, malalt o a la presó, i no et vam assistir? Aquest serà el nostre diàleg final amb ell si vivim amb els ulls tancats.
Hem de despertar i obrir bé els ulls. Viure vigilants per mirar més enllà dels nostres petits interessos i preocupacions. L’esperança del cristià no és una actitud cega, ja que no oblida els qui pateixen. L’espiritualitat cristiana no consisteix només en una mirada cap a l’interior, ja que el seu cor està atent als que viuen abandonats a la seva sort.
A les comunitats cristianes hem de fer per manera que la nostra forma de viure l’esperança no ens porti a la indiferència i l’oblit dels pobres. No podem aïllar-nos en la religió per no sentir el clam dels que moren diàriament de fam. No ens està permès alimentar la nostra il·lusió d’innocència per a defensar la nostra tranquil·litat.
Una esperança en Déu que s’oblida dels que viuen en aquesta terra sense poder esperar res, no pot ser considerada com una versió religiosa d’un optimisme a qualsevol preu, viscut sense lucidesa ni responsabilitat? Una recerca de la pròpia salvació eterna d’esquena als que pateixen, no pot ser acusada de ser un subtil «egoisme allargat cap al més enllà»?
Probablement, la poca sensibilitat al sofriment immens que hi ha al món sigui un dels símptomes més greus de l’envelliment del cristianisme actual. Quan el papa Francesc reclama «una Església més pobra i dels pobres», ens està proposant el seu missatge més important i interpel·lador als cristians dels països del benestar.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
