NO OFEGUEM L’AMOR SOLIDARI
L’amor és l’energia que dóna vida veritable a la societat. En tota civilització hi ha forces que generen vida, veritat i justícia i forces que provoquen mort, mentida i indignitat. No sempre és fàcil detectar-ho, però a l’arrel de tot impuls de vida hi ha sempre l’amor.
Per això, quan en una societat s’ofega l’amor, s’està ofegant alhora la dinàmica que porta al creixement humà i a l’expansió de la vida. D’aquí ve la importància de cuidar socialment l’amor i de lluitar contra tot allò que el pot destruir.
Una manera de matar d’arrel l’amor és la manipulació de les persones. En la societat actual es proclamen en veu alta els drets de la persona, però després els individus són sacrificats al rendiment, la utilitat o el desenvolupament del benestar. Es produeix llavors allò que el pensador nord-americà Herbert Marcuse anomenava «l’eutanàsia de la llibertat». Cada cop hi ha més persones que viuen una «no llibertat confortable, còmoda, raonable, democràtica». Es viu bé, però sense conèixer la llibertat veritable ni l’amor.
Un altre risc per a l’amor és el funcionalisme. A la societat de l’eficàcia l’important no són les persones, sinó la funció que exerceixen. L’individu queda fàcilment reduït a una peça de l’engranatge: a la feina és un empleat; en el consum, un client; a la política, un vot; a l’hospital, un número de llit… En aquesta societat, les coses funcionen; les relacions entre les persones moren.
Una altra manera freqüent d’ofegar l’amor és la indiferència. El funcionament de la societat moderna concentra els individus en els propis interessos. Els altres són una abstracció. Es publiquen estudis i estadístiques darrere dels quals s’amaga el patiment de les persones concretes. No és fàcil sentir-nos responsables. L’administració pública és qui s’ha d’ocupar d’aquests problemes.
Què podem fer cadascun de nosaltres? Davant de tantes formes de desamor, el Baptista suggereix una postura clara: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi». Què podem fer? Senzillament compartir més allò que tenim amb aquells que viuen en la necessitat.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
