L’ALTRE FILL
Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del «pare bo», mal anomenada «paràbola del fill pròdig». Precisament aquest «fill petit» ha atret gairebé sempre l’atenció de comentaristes i predicadors. La seva tornada a la llar i l’acolliment increïble del pare han commogut totes les generacions cristianes.
No obstant, la paràbola parla també del «fill gran», un home que roman al costat del seu pare sense imitar la vida desordenada del seu germà lluny de la llar. Quan l’informen de la festa organitzada pel seu pare per acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li produeix alegria, com al seu pare, sinó ràbia: «s’indignà i no volia entrar» a la festa. No se n’ha anat mai de casa, però ara se sent com un estrany entre els seus.
El pare surt a convidar-lo amb el mateix afecte amb què ha acollit el seu germà. No l’escridassa ni li dóna ordres. Amb amor humil «cerca de convèncer-lo» perquè entri a la festa de l’acollida. És llavors quan el fill explota, deixant al descobert tot el ressentiment. Ha passat tota la vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com estima ell. Només sap exigir els seus drets i denigrar el seu germà.
Aquesta és la tragèdia del fill gran. Mai se n’ha anat de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir manaments, però no sap estimar. No entén l’amor del seu pare per aquell fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res del seu germà. Jesús conclou la seva paràbola sense satisfer la nostra curiositat: va entrar a la festa o es va quedar fora?
Embolicats com estem en la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem acostumat a parlar de creients i de no creients, practicants i allunyats, matrimonis beneïts per l’Església i parelles en situació irregular… Mentre nosaltres seguim classificant els seus fills i filles, Déu ens segueix esperant a tots, ja que no és propietat només dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.
El «fill gran» ens interpel·la els qui creiem viure amb ell. Què fem els que no hem abandonat l’Església? Assegurar la nostra supervivència religiosa observant tan bé com sigui possible allò prescrit o ser testimonis de l’amor gran de Déu a tots els seus fills i filles? Estem construint comunitats obertes que saben comprendre, acollir i acompanyar els qui cerquen Déu entre dubtes i interrogants? Aixequem barreres o construïm ponts? Els oferim amistat o els mirem amb recel?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
