L’ÚLTIM GEST
Jesús era realista. Sabia que no podia transformar d’un dia per l’altre aquella societat on veia patir tanta gent. No té poder polític ni religiós per provocar un canvi revolucionari. Només la seva paraula, els seus gestos i la seva fe gran en el Déu dels que pateixen.
Per això li agrada tant de fer gestos de bondat. «Abraça» els nens del carrer perquè no se sentin orfes. «Toca» els leprosos perquè no es vegin exclosos de les aldees. «Acull» amistosament a la seva taula pecadors i indesitjables perquè no se sentin menyspreats.
No són gestos convencionals. Li neixen des de la seva voluntat de fer un món més amable i més solidari en què les persones s’ajudin i es cuidin mútuament. No importa que siguin gestos petits. Déu té en compte fins i tot el «got d’aigua» que donem a qui té set.
A Jesús li agrada sobretot «beneir». Beneeix els petits i beneeix sobretot els malalts i desgraciats. El seu gest està carregat de fe i d’amor. Desitja embolcallar els que més pateixen amb la compassió, la protecció i la benedicció de Déu.
No és estrany que, en narrar el seu comiat, Lluc descrigui Jesús aixecant les seves mans i «beneint» els seus deixebles. És el seu últim gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu i els seus seguidors queden embolcallats en la seva benedicció.
Ja fa molt de temps que ho hem oblidat, però l’Església ha de ser enmig del món una font de benedicció. En un món on és tan freqüent «maleir», condemnar, fer mal i denigrar, és més necessària que mai la presència de seguidors de Jesús que sàpiguen «beneir», cercar el bé, fer el bé, atreure cap al bé.
Una Església fidel a Jesús està cridada a sorprendre la societat amb gestos públics de bondat, trencant esquemes i distanciant-se d’estratègies, estils d’actuació i llenguatges agressius que res tenen a veure amb Jesús, el profeta que beneïa la gent amb gestos i paraules de bondat.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
