ELS FERITS DE LES CUNETES
La paràbola del «bon samarità» li va sortir a Jesús del cor, ja que caminava per Galilea molt atent als captaires i malalts que veia a les vores dels camins. Volia ensenyar a tothom a caminar per la vida amb «compassió», però pensava sobretot en els dirigents religiosos.
A la vora d’un camí perillós un home assaltat i robat ha estat abandonat «mig mort». Afortunadament, pel camí arriba un sacerdot i després un levita. Tots dos pertanyen al món oficial del temple. Són persones religioses. Sens dubte es compadiran d’ell.
No és així. En veient el ferit, tots dos tanquen els seus ulls i el seu cor. Per a ells és com si aquell home no existís: «Donen una volta i passen de llarg», sense aturar-se. Ocupats en la seva pietat i el seu culte a Déu, segueixen el seu camí. La seva preocupació no són els qui pateixen.
A l’horitzó apareix un tercer viatger. No és sacerdot ni levita. No ve del temple ni tampoc pertany al poble escollit. És un menyspreable «samarità». Es pot esperar d’ell el pitjor.
No obstant això, en veure el ferit «se li commouen les entranyes». No passa de llarg. S’hi acosta i fa tot el que pot: desinfecta les ferides, les cura i les hi embena. Després el porta amb la seva cavalcadura a un hostal. Allà en té cura personalment i procura que el continuïn atenent.
És difícil d’imaginar una crida més provocativa de Jesús als seus seguidors, i de manera directa als dirigents religiosos. No n’hi ha prou que a l’Església hi hagi institucions, organismes i persones que estan al costat dels qui pateixen. És tota l’Església la que ha d’aparèixer públicament com la institució més sensible i més compromesa amb els qui pateixen físicament i moralment.
Si a l’Església no se li commouen les entranyes davant els ferits de les cunetes, el que faci i el que digui serà bastant irrellevant. Només la compassió pot fer més humana i més creïble avui l’Església de Jesús.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
