PLANTEJAR-SE LES GRANS QÜESTIONS
A l’home contemporani ja no l’atemoreixen els discursos apocalíptics sobre «la fi del món». Tampoc no s’atura a escoltar el missatge esperançador de Jesús, que, emprant aquest mateix llenguatge, anuncia tanmateix el naixement d’un món nou. Allò que el preocupa és la «crisi ecològica». No és només una crisi de l’entorn natural de l’home. És una crisi de l’home mateix. Una crisi global de la vida en aquest planeta. Crisi mortal no només per a l’ésser humà, sinó per als altres éssers animats que la pateixen des de fa temps.
A poc a poc comencem a adonar-nos que ens hem ficat en un atzucac, posant en crisi tot el sistema de la vida al món. Avui, «progrés» no és una paraula d’esperança com ho fou el segle passat, ja que cada vegada es tem més que el progrés no acabi servint a la vida, sinó a la mort. La humanitat comença a tenir el pressentiment que no pot ser encertat un camí que condueix a una crisi global, des de l’extinció dels boscos fins a la propagació de les neurosis, des de la pol·lució de les aigües fins al «buit existencial» de tants habitants de les ciutats massificades.
Per aturar el «desastre» és urgent canviar de rumb. No n’hi ha prou de substituir les tecnologies «brutes» per altres de més «netes» o la industrialització «salvatge» per una altra de més «civilitzada». Calen canvis profunds en els interessos que avui dirigeixen el desenvolupament i el progrés de les tecnologies. Aquí comença el drama de l’home modern. Les societats no es mostren capaces d’introduir canvis decisius al sistema de valors i de sentit. Els interessos econòmics immediats són més forts que qualsevol altre plantejament. És millor desdramatitzar la crisi, desqualificar «els quatre ecologistes exaltats» i afavorir la indiferència.
No ha arribat ja el moment de plantejar-se les grans qüestions que ens permetin recuperar el sentit global de l’existència humana sobre la Terra, i aprendre a viure una relació més pacífica entre els homes i amb la creació sencera?
Què és el món? Un «bé sense amo» que els homes podem explotar de manera despietada i sense cap mirament o la casa que el Creador ens regala per fer-la cada dia més habitable? Què és el cosmos? Un material brut que podem manipular al nostre gust o la creació d’un Déu que mitjançant el seu Esperit ho vivifica tot i condueix «els cels i la terra» cap a la consumació definitiva?
Què és l’home? Un ésser perdut en el cosmos, lluitant desesperadament contra la natura, però destinat a extingir-se sense remei, o un ésser cridat per Déu a viure en pau amb la creació, col·laborant en l’orientació intel·ligent de la vida cap a la seva plenitud en el Creador?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
