EL PERILL D’OFEGAR LA VEU DELS PROFETES
Quan l’any 70 les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura terrible d’aquest fet tràgic. Israel, aquell poble tan estimat per Déu, no ha sabut respondre a les seves crides. Els seus dirigents religiosos han anat matant els profetes enviats per ell; han crucificat, finalment, el seu propi Fill. Ara Déu els abandona i permet la seva destrucció: Israel serà substituït per l’Església cristiana.
Els primers cristians llegien d’aquesta manera la paràbola dels «vinyaters homicides», dirigida per Jesús als summes sacerdots d’Israel. Els pagesos encarregats de cuidar la «vinya del Senyor» van matant un darrere l’altre els criats que ell els envia per recollir els fruits. Finalment maten també el fill del propietari, amb la intenció de suprimir l’hereu i quedar-se amb la vinya. El senyor no pot fer res més que fer-los morir i lliurar la seva vinya a altres pagesos més fidels.
Aquesta paràbola no fou recollida pels evangelistes per alimentar l’orgull de l’Església, nou Israel, davant del poble jueu, derrotat per Roma i dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: pot passar a l’Església cristiana el mateix que li va passar a l’antic Israel? Pot defraudar les expectatives de Déu? I si l’Església no produeix els fruits que ell espera, quins camins seguirà Déu per dur a terme els seus plans de salvació?
El perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les Escriptures Sagrades; posseïen el temple; se celebrava escrupolosament el culte; es predicava la Llei; es defensaven les institucions. No semblava necessari res més de nou. N’hi havia prou de conservar-ho tot en ordre. És el més perillós que pot succeir a una religió: que s’ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots, sentint-se els amos de la «vinya del senyor», vulguin administrar-la com a propietat seva.
És també el nostre perill. Pensar que la fidelitat de l´Església està garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per tenir Crist en propietat. Però Déu no és propietat de ningú. La seva vinya només li pertany a ell. I si l’Església no produeix els fruits que espera, Déu continuarà obrint nous camins de salvació.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
