DAVANT D’UN NOU ANY
El teòleg Ladislau Boros diu en algun dels seus escrits que un dels principis cardinals de la vida cristiana consisteix que «Déu comença sempre de nou». Amb ell no hi ha res definitivament perdut. En Ell tot és començament i renovació.
Per dir-ho de manera senzilla, Déu no es deixa desanimar per la nostra mediocritat. La força renovadora del seu perdó i de la seva gràcia és més vigorosa que els nostres errors i el nostre pecat. Amb Ell, tot pot començar de nou.
Per això, és bo començar l’any amb voluntat de renovació. Cada any que se’ns ofereix de vida és un temps obert a noves possibilitats, un temps de gràcia i de salvació en el qual se’ns convida a viure de manera nova. Per això, és important escoltar les preguntes que poden brollar del nostre interior.
Què espero jo del nou any? Serà un any dedicat a «fer coses», resoldre assumptes, acumular tensió, nerviosisme i mal humor o serà un any en què aprendré a viure de manera més humana?
Què és el que realment vull jo aquest any? A què dedicaré el temps més preciós i important? Serà, un cop més, un any buit, superficial i rutinari, o un any en què estimaré la vida amb goig i gratitud?
Quin temps reservaré per al descans, el silenci, la música, la pregària, la trobada amb Déu? ¿Alimentaré la meva vida interior o viuré de manera agitada, en permanent activitat, corrent d’una ocupació a una altra, sense saber exactament què vull ni per a què visc?
Quin temps dedicaré al gaudi íntim amb la meva parella i la convivència joiosa amb els fills? Viuré fora de la meva llar organitzant-me la vida al meu aire o sabré estimar amb més dedicació i tendresa als meus?
Amb qui em trobaré aquest any? A quines persones m’acostaré? ¿Posaré en elles alegria, vida, esperança, o encomanaré desànim, tristesa i mort? Per on jo passi, ¿serà la vida més joiosa i suportable o més dura i penosa?
Viuré aquest any preocupat només pel meu petit benestar o m’interessaré també per fer feliços els altres? Em tancaré en el meu vell egoisme de sempre o viuré de manera creativa, tractant de fer al meu voltant un món més humà i més habitable?
¿Continuaré vivint d’esquena a Déu o gosaré creure que és el meu millor Amic? ¿Romandré mut davant d’Ell, sense obrir els llavis ni el meu cor, o brollarà per fi des del meu interior una invocació humil però sincera?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
