PETITES LLAVORS
Vivim ofegats per les males notícies. Emissores de ràdio i de televisió, telenotícies i reportatges descarreguen sobre nosaltres un allau de notícies d’odis, guerres, fams i violències, escàndols grans i petits. Els «venedors de sensacionalisme» no semblen trobar una altra cosa més notable al nostre planeta.
La increïble velocitat amb què es difonen les notícies ens deixa atordits i desconcertats. Hom què pot fer davant tant de sofriment? Cada vegada estem més ben informats del mal que assola la humanitat sencera, i cada vegada ens sentim més impotents per afrontar-lo.
La ciència ens ha volgut convèncer que els problemes es poden resoldre amb més poder tecnològic, i ens ha llançat a tots a una gegantina organització i racionalització de la vida. Però aquest poder organitzat no està ja en mans de les persones sinó en les estructures. S’ha convertit en «un poder invisible» que se situa més enllà de l’abast de cada individu.
Llavors, la temptació d’inhibir-se és gran. Què puc fer jo per millorar aquesta societat? ¿No són els dirigents polítics i religiosos els que han de promoure els canvis que es necessiten per avançar cap a una convivència més digna, més humana i més joiosa?
No és així. A l’evangeli hi ha una crida adreçada a tothom, i que consisteix en sembrar petites llavors d’una nova humanitat. Jesús no parla de coses grans. El regne de Déu és una cosa molt humil i modesta en els seus orígens. Una cosa que pot passar tan desapercebuda com la llavor més petita, però que està cridat a créixer i fructificar de manera insospitada.
Potser necessitem aprendre de nou a valorar les coses petites i els petits gestos. No ens sentim cridats a ser herois ni màrtirs cada dia, però a tots se’ns convida a viure posant una mica de dignitat a cada racó del nostre petit món. Un gest amistós a qui viu desconcertat, un somriure acollidor a qui està sol, un senyal de proximitat a qui comença a desesperar-se, un raig de petita alegria en un cor afeixugat… no són coses grans. Són petites llavors del regne de Déu que tots podem sembrar en una societat complicada i trista, que ha oblidat l’encant de les coses senzilles i bones.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat