UNA PARÀBOLA PER ALS NOSTRES DIES
En cap altra paràbola ha volgut Jesús fer-nos penetrar tan profundament en el misteri de Déu i en el misteri de la condició humana. Cap altra és tan actual per a nosaltres com aquesta del «Pare bo».
El fill menor diu al seu pare: «dóna’m la part de l’herència que em toca». En reclamar-la, està demanant d’alguna manera la mort del seu pare. Vol ser lliure, trencar lligams. No serà feliç fins que el seu pare desaparegui. El pare accedeix al seu desig sense dir res: el fill ha d’elegir lliurement el seu camí.
¿No és aquesta la situació actual? Avui molts volen veure’s lliures de Déu, ser feliços sense la presència d’un Pare etern en el seu horitzó. Déu ha de desaparèixer de la societat i de les consciències. I, el mateix que en la paràbola, el Pare guarda silenci. Déu no coacciona ningú.
El fill se’n va a «un país llunyà». Necessita viure en un altre país, lluny del seu pare i de la seva família. El pare el veu partir, però no l’abandona; el seu cor de pare l’acompanya; cada matí l’estarà esperant. La societat moderna s’allunya més i més de Déu, de la seva autoritat, del seu record… ¿No està Déu acompanyant-nos mentre l’anem perdent de vista?
Aviat s’instal·la el fill en una «vida desordenada». El terme original no suggereix només un desordre moral sinó una existència insana, trasbalsada, caòtica. Al poc temps, la seva aventura comença a convertir-se en drama. Sobrevé una «gran fam» i només sobreviu cuidant porcs com esclau d’un estrany. Les seves paraules revelen la seva tragèdia: «Jo m’estic aquí morint de fam».
El buit interior i la fam d’amor poden ser els primers signes de la nostra llunyania de Déu. No és fàcil el camí de la llibertat. Què ens falta? Què podria omplir el nostre cor? Ho tenim gairebé tot, per què sentim tanta gana?
El jove «entrà dintre d’ell» i, aprofundint en el seu propi buit, va recordar la cara del seu pare associat a l’abundància de pa: a casa del meu pare «tenen pa» i aquí «jo m’estic morint de fam». En el seu interior es desperta el desig d’una llibertat nova al costat del seu pare. Reconeix el seu error i pren una decisió: «Aniré a trobar el meu pare».
Ens posarem en camí cap a Déu nostre Pare? Molts ho farien si coneguessin aquest Déu que, segons la paràbola de Jesús, «corregué a tirar-se-li al coll i el besà». Aquestes abraçades i petons parlen del seu amor millor que tots els llibres de teologia. Al seu costat podríem trobar una llibertat més digna i més feliç.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
