PERDUTS EN LA CRISI RELIGIOSA
Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic.
És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.
Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació?
Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.
Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida?
Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.
Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat.
Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
