L’AMOR HO ÉS TOT
Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que s’havien d’observar per complir íntegrament la Llei. Per això no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen Jesús en un intent de buscar allò essencial: quin manament és el primer de tots?
Jesús respon de manera clara i precisa: «El primer és: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”. El segon és aquest: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha manament més gran que aquests». Com escoltar avui aquestes paraules fonamentals de Jesús?
Hi ha una cosa que se’ns revela amb tota claredat: l’amor ho és tot. El que se’ns demana a la vida és estimar. Vet aquí la clau. Després podrem treure tota mena de conseqüències i derivacions, però l’essencial és viure davant Déu i davant dels altres en una actitud d’amor. Si poguéssim actuar sempre així, tot estaria salvat. No hi ha res més important que això, ni tan sols la pràctica d’una determinada religió.
Però, per què l’amor és la força que dóna sentit, veritat i plenitud a la vida? Aquesta centralitat de l´amor s´arrela, segons la fe cristiana, en una realitat: Déu, l´origen de tota vida, ell mateix és amor. Aquesta és la definició agosarada i insuperable de la fe cristiana: «Déu és amor» (1 Joan 4,8). Per dir-ho d’alguna manera, encara que sigui deficient, Déu consisteix a estimar; Déu no sap, no vol i no pot fer res més que estimar. Podem dubtar de tot, però del que no hem de dubtar mai és del seu amor.
Precisament per això, estimar Déu és trobar el nostre propi bé. Allò que dóna veritable glòria a Déu no és el nostre mal, sinó la nostra vida i plenitud. Qui estima Déu i se sap estimat per ell amb amor infinit aprèn a mirar-se, estimar-se i cuidar-se amb veritable amor. Quina força i dinamisme genera en nosaltres aquesta manera peculiar d’entendre’ns. Quantes pors i angoixes es dilueixen dins nostre. Que diferent és la vida quan la persona aprèn a dir: «Senyor, que es faci la vostra voluntat, perquè així es va forjant també el meu bé».
D’altra banda, és llavors quan es comprèn en la seva veritable profunditat el segon manament: «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix». Qui estima Déu sap que no pot viure en una actitud d’indiferència, despreocupació o oblit dels altres. L’única postura humana davant de qualsevol persona que trobem a la vida és estimar-la.
Això no vol dir que s’hagi de viure de la mateixa manera la intimitat amb la dona, la relació amb el client o la trobada fortuïta amb algú al carrer. El que se’ns demana és actuar, en cada cas, cercant positivament el bé que volem per a nosaltres mateixos. En uns temps en què sembla qüestionar-se tot, és bo recordar que hi ha alguna cosa inqüestionable: l’home és humà quan sap viure estimant Déu i el proïsme.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
