LA POSTURA JUSTA
Segons Lluc, Jesús adreça la paràbola del fariseu i el publicà a alguns que presumeixen de ser justos davant Déu i menyspreen els altres. Els dos protagonistes que pugen al temple a pregar representen dues actituds religioses contraposades i irreconciliables. Però ¿quina és la postura justa i encertada davant Déu? Aquesta és la pregunta de fons.
El fariseu és un observant escrupolós de la llei i un practicant fidel de la seva religió. Se sent segur en el temple. Resa de peu dret i amb el cap ben alt. La seva pregària és la més bella: una pregària de lloança i acció de gràcies a Déu. Però no li dóna gràcies per la seva grandesa, la seva bondat o misericòrdia, sinó pel bo i gran que és ell mateix.
De seguida s’observa alguna cosa falsa en aquesta oració. Més que pregar, aquest home es contempla a si mateix. S’explica la seva pròpia història plena de mèrits. Necessita sentir-se en regla davant Déu i exhibir-se com a superior als altres.
Aquest home no sap el que és pregar. No reconeix la grandesa misteriosa de Déu ni confessa la seva pròpia petitesa. Cercar Déu per enumerar davant seu les nostres bones obres i menysprear els altres és d’imbècils. Darrere la seva aparent pietat s’amaga una oració «atea». Aquest home no necessita Déu. No li demana res. Es basta a si mateix.
L’oració del publicà és molt diferent. Sap que la seva presència al temple és mal vista per tothom. El seu ofici de recaptador és odiat i menyspreat. No s’excusa. Reconeix que és pecador. Els seus cops de pit i les poques paraules que xiuxiueja ho diuen tot: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador».
Aquest home sap que no pot vanagloriar-se. No té res a oferir a Déu, però sí molt de rebre d’ell: el seu perdó i la seva misericòrdia. En la seva oració hi ha autenticitat. Aquest home és pecador, però està en el camí de la veritat.
El fariseu no s’ha trobat amb Déu. Aquest recaptador, per contra, troba de seguida la postura correcta davant d’ell: l’actitud de qui no té res i ho necessita tot. No s’atura ni tan sols a confessar amb detall les seves culpes. Es reconeix pecador. D’aquesta consciència brolla la seva pregària: «Sigues-me propici, que sóc un pecador».
Els dos pugen al temple a pregar, però cada un porta en el seu cor la seva imatge de Déu i la seva manera de relacionar-s’hi. El fariseu segueix enredat en una religió legalista: per a ell l’important és estar en regla amb Déu i ser més observant que ningú. El recaptador, per contra, s’obre al Déu de l’Amor que predica Jesús: ha après a viure del perdó, sense vanagloriar-se de res i sense condemnar ningú.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
