CREURE ÉS UNA ALTRA COSA
Estem vivint uns temps en què cada vegada més l’única manera de poder creure de veritat serà per a molts aprendre a creure d’una altra manera. Ja el gran convers John Henry Newman va anunciar aquesta situació quan advertia que una fe passiva, heretada i no repensada acabaria entre les persones cultes en «indiferència», i entre les persones senzilles en «superstició». És bo recordar alguns aspectes essencials de la fe.
La fe és sempre una experiència personal. No n’hi ha prou de creure en allò que altres ens prediquen de Déu. Cadascú només creu, en definitiva, allò que de veritat creu en el fons del seu cor davant Déu, no el que sent dir a uns altres. Per creure en Déu cal passar d’una fe passiva, infantil, heretada, a una fe més responsable i personal. Aquesta és la primera pregunta: jo crec en Déu o en aquells que em parlen d’ell?
En la fe no tot és igual. Cal saber diferenciar allò essencial d’allò que és accessori, i, després de vint segles, hi ha molt d’accessori en el nostre cristianisme. La fe de qui confia en Déu és més enllà de les paraules, les discussions teològiques i les normes eclesiàstiques. El que defineix un cristià no és l’ésser virtuós o observant, sinó viure confiant en un Déu proper pel qual se sent estimat sense condicions. Aquesta pot ser la segona pregunta: ¿confio en Déu o em quedo bloquejat en altres qüestions secundàries?
En la fe, l’important no és afirmar que hom creu en Déu, sinó saber en quin Déu creu. No hi ha res de més decisiu que la idea que cadascú es fa de Déu. Si crec en un Déu autoritari i justicier acabaré provant de dominar i jutjar tothom. Si crec en un Déu que és amor i perdó viuré estimant i perdonant. Aquesta pot ser la pregunta: ¿en quin Déu crec jo: en un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o en el Déu viu revelat en Jesús?
La fe, d’altra banda, no és una espècie de «capital» que rebem en el baptisme i que podem disposar-ne per a la resta de la vida. La fe és una actitud viva que ens manté atents a Déu, oberts cada dia al seu misteri de proximitat i amor a cada ésser humà.
Maria és el millor model d’aquesta fe viva i confiada. La dona que sap escoltar Déu en el fons del seu cor i viu oberta als seus designis de salvació. La seva cosina Elisabet la lloa amb aquestes paraules memorables: «Feliç tu que has cregut!». Feliç també tu si aprens a creure. És el millor que et pot passar a la vida.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
