NO S’ESTIMA IMPUNEMENT
Poques frases tan provocatives com les que sentim avui a l’evangeli: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». El pensament de Jesús és clar. No es pot engendrar vida sense donar la pròpia. No es pot fer viure els altres si hom no està disposat a «desviure’s» pels altres. La vida és fruit de l’amor i brolla en la mesura que sabem lliurar-nos.
En el cristianisme no s’ha distingit sempre amb prou claredat el patiment que és a les nostres mans suprimir i el patiment que no podem eliminar. Hi ha un patiment inevitable, reflex de la nostra condició creatural, i que ens descobreix la distància que encara existeix entre allò que som i allò que estem cridats a ser. Però també hi ha un patiment que és fruit dels nostres egoismes i injustícies. Un patiment amb què les persones ens ferim mútuament.
És natural que ens apartem del dolor, que cerquem evitar-ho sempre que sigui possible, que lluitem per suprimir-lo de nosaltres. Però precisament per això hi ha un patiment que cal assumir a la vida: el patiment acceptat com a preu del nostre esforç per fer-lo desaparèixer entre els homes. «El dolor només és bo si porta endavant el procés de la supressió» (Dorothee Sölle).
És clar que a la vida podríem evitar-nos molts patiments, amargors i disgustos. N’hi hauria prou de tancar els ulls davant dels patiments aliens i tancar-se en la recerca egoista de la nostra felicitat. Però sempre seria a un preu massa elevat: deixant senzillament d’estimar.
Quan un estima i viu intensament la vida, no pot viure indiferent al patiment gran o petit de la gent. Qui estima es fa vulnerable. Estimar els altres inclou patiment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No hi ha cap patiment que ens pugui ser aliè» (K. Simonow). Aquesta dolorosa solidaritat fa sorgir salvació i alliberament per a l’ésser humà. És el que descobrim en el Crucificat: salva qui comparteix el dolor i se solidaritza amb qui pateix.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
