AMB ELS CRUCIFICATS
El món és ple d’esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat, i també és ple de persones que pateixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l’oblit: malalts privats de cura, dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada en la fam i la misèria al món sencer.
És difícil d’imaginar un símbol més carregat d’esperança que aquesta creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria» commovedora d’un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que pateixen de manera injusta al nostre món.
Aquesta creu, aixecada enmig de les nostres creus, ens recorda que Déu pateix amb nosaltres. A Déu li fa mal la fam dels nens de Calcuta, pateix amb els assassinats i torturats de l’Iraq, plora amb les dones maltractades dia a dia a casa seva. No sabem explicar-nos l’arrel profunda de tant de mal. I, encara que ho sabéssim, no ens serviria de gaire. Només sabem que Déu pateix amb nosaltres. No estem sols.
Però els símbols més sublims poden quedar pervertits si no recuperem una vegada i una altra el seu veritable contingut. Què significa la imatge del Crucificat, tan present entre nosaltres, si no veiem marcats en el seu rostre el patiment, la solitud, la tortura i la desolació de tants fills i filles de Déu?
Quin sentit té portar una creu sobre el nostre pit si no sabem carregar la creu més petita de tantes persones que pateixen al costat nostre? Què signifiquen els nostres petons al Crucificat si no desperten en nosaltres l’afecte, l’acolliment i l’acostament als qui viuen crucificats?
El Crucificat desemmascara com ningú altre les nostres mentides i covardies. Des del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mansuet de l’aburgesament de la nostra fe, de la nostra acomodació al benestar i la nostra indiferència davant dels qui pateixen. Per adorar el misteri d’un «Déu crucificat» no n’hi ha prou de celebrar la Setmana Santa; cal a més apropar-nos més als crucificats, setmana rere setmana.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
