ABANS DE SEPARAR-SE
Avui es parla cada vegada menys de fidelitat. Només cal escoltar certes converses per constatar un clima molt diferent: «Hem passat les vacances cada un pel seu compte», «el meu marit té una amant, em va costar d’acceptar-ho, però què podia fer?», «És que sola amb el meu marit m’avorreixo».
Algunes parelles consideren que l’amor és una cosa espontània. Si brolla i roman viu, tot va bé. Si es refreda i desapareix, la convivència resulta intolerable. Llavors el millor és separar-se «de manera civilitzada».
No tots reaccionen així. Hi ha parelles que s’adonen que ja no s’estimen, però segueixen junts, sense que puguin explicar-se exactament per què. Només es pregunten fins quan podrà durar aquesta situació. Hi ha també els que han trobat un amor fora del seu matrimoni i se senten tan atrets per aquesta nova relació que no volen renunciar-hi. No volen perdre res, ni el seu matrimoni ni aquest amor extramatrimonial.
Les situacions són moltes i, sovint, molt doloroses. Dones que ploren en secret el seu abandonament i humiliació. Esposos que s’avorreixen en una relació insuportable. Nens tristos que pateixen el desamor dels seus pares.
Aquestes parelles no necessiten una «recepta» per sortir de la seva situació. Seria massa fàcil. El primer que els podem oferir és respecte, escolta discreta, alè per viure i, potser, una paraula lúcida d’orientació. No obstant això, pot ser oportú recordar alguns passos fonamentals que sempre cal donar.
El primer és no renunciar al diàleg. Cal aclarir la relació. Desvetllar amb sinceritat el que sent i viu cadascú. Procurar d’entendre el que s’amaga rere aquest malestar creixent. Descobrir el que no funciona. Posar nom a tants greuges mutus que s’han anat acumulant sense ser mai aclarits.
Però amb el diàleg no n’hi ha prou. Certes crisis no es resolen sense generositat i esperit de noblesa. Si cada un es tanca en una postura d’egoisme mesquí, el conflicte s’agreuja, els ànims es crispen i el que un dia va ser amor es pot convertir en odi secret i mútua agressivitat.
Cal recordar també que l’amor es viu en la vida ordinària i repetida de la quotidianitat. Cada dia viscut junts, cada alegria i cada sofriment compartits, cada problema viscut en parella, donen consistència real a l’amor. La frase de Jesús: «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi», té les seves exigències molt abans que arribi la ruptura, ja que les parelles es van separant a poc a poc, en la vida de cada dia.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
