DE LA POR A L’AMOR
No és una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri i de promesa, és la clau del cristianisme: «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.
I, tanmateix, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de força cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme.
Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure.
Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.
L’acceptació de Déu o el seu rebuig es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu.
Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona.
Per a molts, aquest pot ser el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
