FINS QUAN DURARÀ AIXÒ?
La paràbola és breu i s’entén bé. Ocupen l’escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat. Un «jutge» a qui falten dues actituds considerades bàsiques a Israel per a ésser humà. «No té temor de Déu» i «no li importen les persones». És un home sord a la veu de Déu i indiferent al patiment dels oprimits.
La «vídua» és una dona sola, privada d’un marit que la protegeixi i sense cap suport social. En la tradició bíblica, aquestes «vídues» són, juntament amb els orfes i els estrangers, el símbol de la gent més indefensa. Els més pobres dels pobres.
La dona no pot fer una altra cosa sinó pressionar, moure’s una vegada i una altra per reclamar els seus drets, sense resignar-se als abusos del seu «adversari». Tota la seva vida es converteix en un crit: «Fes-me justícia».
Durant un temps, el jutge no reacciona. No es deixa commoure; no vol atendre aquell crit incessant. Després reflexiona i decideix actuar. No per compassió ni per justícia. Senzillament per evitar molèsties i perquè les coses no vagin a més.
Si un jutge tan mesquí i egoista acaba fent justícia a aquesta vídua, Déu, que és un Pare compassiu, atent als més indefensos, «no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?»
La paràbola enclou primer de tot un missatge de confiança. Els pobres no estan abandonats a la seva sort. Déu no és sord al seu clam. Es permet l’esperança. La seva intervenció final és segura. Però, no triga massa?
Per això la pregunta inquietant de l’evangeli. Hem de confiar; hem d’invocar Déu de manera incessant i sense desanimar-nos; hem de «demanar-li» que faci justícia als qui ningú defensa. «Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?»
És la nostra pregària un crit a Déu demanant justícia per als pobres del món o l’hem substituït per una altra, plena del nostre propi jo? Ressona a la nostra litúrgia el clam dels qui pateixen o el nostre desig d’un benestar sempre millor i més segur?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
