EL QUE ÉS DECISIU NO ÉS LA RELIGIÓ
La paràbola del «judici final» és, en realitat, una descripció grandiosa del veredicte final sobre la història humana. No és fàcil reconstruir el relat original de Jesús, però l’escena ens permet copsar la «revolució» que ha introduït en l’orientació del món.
Allà hi ha gent de totes les races i pobles, de totes les cultures i religions. S’escoltarà la darrera paraula que ho aclarirà tot. Dos grups van emergint d’aquella multitud. Uns són cridats a rebre la benedicció de Déu: són els que s’han acostat amb compassió als necessitats. Altres són convidats a apartar-se: han viscut indiferents al patiment dels altres.
El que decidirà la sort final no és la religió en què hom ha viscut ni la fe que ha confessat durant la seva vida. El que és decisiu és viure amb compassió ajudant qui pateix i necessita la nostra ajuda. El que es fa a gent famolenca, immigrants indefensos, malalts desvalguts o empresonats oblidats per tothom se li està fent al mateix Déu, encarnat en Jesús. La religió més agradable al Creador és l’ajuda a qui pateix.
A l’escena evangèlica no es pronuncien grans paraules com ara «justícia», «solidaritat» o «democràcia». Sobren totes, si no hi ha ajuda real als qui pateixen. Jesús parla de menjar, de roba, de beguda, d’un sostre per aixoplugar-se.
Tampoc no es parla d’«amor.» A Jesús li resulta un llenguatge massa abstracte. No el va fer servir pràcticament mai. Aquí es parla de coses tan concretes com «donar menjar», «vestir», «acollir», «visitar», «anar a veure». Al capvespre de la vida no se’ns examinarà de l’amor; se’ns preguntarà què hem fet en concret davant de les persones que necessitaven la nostra ajuda.
Aquest és el clam de Jesús a tota la humanitat: ocupeu-vos dels qui pateixen, cuideu els petits. Enlloc no es construirà la vida tal com la vol Déu si no és alliberant la gent del patiment. Cap religió serà beneïda per ell si no genera compassió envers els darrers.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat






