QUÈ ÉS MÉS SA?
La cultura moderna exalta el valor de la salut física i mental, i dedica tota classe d’esforços a prevenir i combatre les malalties. Però, al mateix temps, estem construint entre tots una societat on no és fàcil viure de manera sana.
Mai ha estat la vida tan amenaçada pel desequilibri ecològic, la contaminació, l’estrès o la depressió. D’altra banda, estem fomentant un estil de vida on la manca de sentit, la manca de valors, un cert tipus de consumisme, la trivialització del sexe, la incomunicació i tantes altres frustracions impedeixen a les persones créixer de manera sana.
Ja S. Freud, en la seva obra El malestar en la cultura, va considerar la possibilitat que una societat estigui malalta en el seu conjunt i pugui patir neurosis col·lectives de les que potser pocs individus siguin conscients. Fins i tot pot passar que dins d’una societat malalta es consideri precisament malalts aquells que estan més sans.
Una mica d’això passa amb Jesús, de qui els seus familiars pensen que «ha perdut el seny», mentre els lletrats vinguts de Jerusalem consideren que «està posseït per Beelzebul».
En qualsevol cas, hem d’afirmar que una societat és sana en la mesura que afavoreix el desenvolupament sa de les persones. Quan, per contra, les condueix al seu buidament interior, la fragmentació, la cosificació o dissolució com a éssers humans, hem de dir que aquesta societat és, almenys en part, patògena.
Per això hem de ser prou lúcids com per preguntar-nos si no estem caient en neurosis col·lectives i conductes poc sanes gairebé sense ser-ne conscients.
Què és més sa, deixar-nos arrossegar per una vida de confort, comoditat i excés que aletarga l’esperit i disminueix la creativitat de les persones o viure de manera sòbria i moderada, sense caure en «la patologia de l’abundància»?
Què és més sa, seguir funcionant com «objectes» que volten per la vida sense sentit, reduint-la a un «sistema de desitjos i satisfaccions», o construir l’existència dia a dia donant-li un sentit últim des de la fe? No oblidem que Carl G. Jung es va atrevir a considerar la neurosi com «el patiment de l’ànima que no ha trobat el seu sentit».
Què és més sa, omplir la vida de coses, productes de moda, vestits, begudes, revistes i televisió o tenir cura de les necessitats més profundes i entranyables de l’ésser humà en la relació de la parella, a la llar i en la convivència social?
Què és més sa, reprimir la dimensió religiosa buidant de transcendència la nostra vida o viure des d’una actitud de confiança en aquest Déu «amic de la vida» que només vol i cerca la plenitud de l’ésser humà?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
