LES NOSTRES PORS
Quan el nostre cor no és habitat per un amor fort o una fe ferma, fàcilment la nostra vida queda a mercè de les nostres pors. De vegades és la por a perdre prestigi, seguretat, comoditat o benestar el que ens atura a prendre les decisions. No ens atrevim a arriscar la nostra posició social, els nostres diners o la nostra petita felicitat.
Altres vegades ens paralitza la por de no ser acollits. Ens fa por la possibilitat de quedar-nos sols, sense l’amistat o l’amor de les persones. Haver d’enfrontar-nos a la vida diària sense la companyia propera de ningú.
Sovint vivim preocupats només per quedar bé. Ens fa por fer el ridícul, confessar les nostres veritables conviccions, donar testimoni de la nostra fe. Temem les crítiques, els comentaris i el rebuig dels altres. No volem ser classificats. Altres vegades ens envaeix la por al futur. No veiem clar el nostre esdevenidor. No tenim seguretat en res. Potser no confiem en ningú. Ens fa por enfrontar-nos al demà.
Sempre ha estat temptador per als creients cercar en la religió un refugi segur que ens alliberi de les nostres pors, incerteses i temors. Però seria un error veure en la fe l’agafador fàcil dels pusil·lànimes, els covards i espantadissos.
La fe confiada en Déu, quan és ben entesa, no condueix el creient a eludir la seva pròpia responsabilitat davant els problemes. No el porta a fugir dels conflictes per tancar-se còmodament en l’aïllament. Ben al contrari, és la fe en Déu la que omple el seu cor de força per viure amb més generositat i de manera més arriscada. És la confiança viva en el Pare la que l’ajuda a superar covardies i pors per defensar amb més audàcia i llibertat el regne de Déu i la seva justícia.
La fe no crea homes covards, sinó persones resoltes i ardides. No tanca els creients en si mateixos, sinó que els obre més a la vida problemàtica i conflictiva de cada dia. No els embolcalla amb la mandra i la comoditat, sinó que els anima per al compromís.
Quan un creient escolta de debò en el seu cor les paraules de Jesús: «No tingueu por», no se sent convidat a eludir els seus compromisos, sinó que se sent encoratjat per la força de Déu per enfrontar-s’hi.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
