DUES CONSIGNES DE JESÚS
Després de vint segles de cristianisme és difícil de sentir les instruccions de Jesús als seus sense avergonyir-se. No es tracta de viure-les al peu de la lletra. No. Simplement de no actuar contra l’esperit que contenen. Només recordaré dues consignes.
Jesús envia els seus deixebles per les aldees de Galilea com «anyells enmig de llops». Qui creu avui que aquesta ha de ser la nostra identitat en una societat travessada per tota mena de conflictes i d’enfrontaments? I, no obstant això, no necessitem pas entre nosaltres més llops, sinó més anyells. Cada vegada que des de l’Església o el seu entorn s’alimenta l’agressivitat i el ressentiment, o es llancen insults i atacs que fan més difícil l’entesa mútua, estem actuant contra l’esperit de Jesús.
El «primer» que han de comunicar els seus deixebles a l’entrar en una casa és: «Pau en aquesta casa». La pau és el primer senyal del regne de Déu. Si l’Església no introdueix pau en la convivència, els cristians estem anul·lant de soca-rel la nostra primera tasca.
L’altra consigna és més desconcertant: «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies». Els seguidors de Jesús viuran com els vagabunds que troben en el seu camí. No portaran diners ni provisions. Caminaran descalços, com tants pobres que no tenen un parell de sandàlies de cuir. No portaran ni tan sols una alforja, com feien certs filòsofs itinerants.
Tothom podrà veure en la seva manera de vestir i d’equipar-se la seva passió pels últims. El que sorprèn és que Jesús no està pensant en què han de dur a sobre, sinó precisament en el contrari: en allò que no han de portar; no fos cas que es distanciessin massa dels més pobres.
Com es pot traduir avui aquest esperit de Jesús a la societat del benestar? No recorrent simplement a un vestit que ens identifiqui com a membres d’una institució religiosa o responsables d’un càrrec en l’Església. Cadascú de nosaltres hem de revisar amb humilitat quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina actitud ens identifiquen millor amb els últims.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat






