QUÈ BUSQUEM?
Les primeres paraules que Jesús pronuncia en l’evangeli de Joan ens deixen desconcertats, perquè van al fons i toquen les arrels mateixes de la nostra vida. A dos deixebles del Baptista que comencen a seguir-lo Jesús els diu: «Què busqueu?».
No és fàcil respondre aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l’interior d’una cultura «tancada» com la nostra, que sembla preocupar-se només dels mitjans, oblidant sempre la fi última de tot. Què és el que busquem exactament?
Per a alguns, la vida és «un gran supermercat» (D. Sölle), i l’únic que els interessa és adquirir objectes amb els quals poder consolar una mica la seva existència. Altres el que busquen és escapar de la malaltia, la soledat, la tristesa, els conflictes o la por. Però escapar, cap a on?, cap a qui?
Altres ja no poden més. El que volen és que se’ls deixi sols. Oblidar als altres i ser oblidats per tothom. No preocupar-se per ningú i que ningú es preocupi d’ells.
La majoria busquem senzillament cobrir les nostres necessitats diàries i continuar lluitant per veure acomplerts els nostres petits desitjos. Però, encara que tots ells es complissin, quedaria el nostre cor satisfet? ¿S’hauria apaivagat la nostra set de consol, d’alliberament i de felicitat plena?
En el fons, no caminem els éssers humans buscant alguna cosa més que una simple millora de la nostra situació? No anhelem quelcom que, certament, no podem esperar de cap projecte polític o social?
Es diu que els homes i les dones d’avui han oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un ésser humà s’interroga amb una mica d’honradesa, no li és fàcil esborrar del seu cor «la nostàlgia d’infinit».
Qui sóc jo? ¿Un ésser minúscul, sorgit per atzar en una parcel·la ínfima d’espai i de temps, llançat a la vida per desaparèixer de seguida en el no res, d’on se m’ha tret sense cap raó i només per patir? ¿Això és tot? ¿No hi ha res més?
El més honrat que pot fer l’ésser humà és «buscar». No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, potser amb l’última resta de les seves forces i de la seva fe. Potser des de la mediocritat, l’angoixa o el desànim.
Déu no juga a fet i amagar ni s’amaga de qui el busca amb sinceritat. Déu és ja a l’interior mateix d’aquesta recerca. Més encara. Déu es deixa trobar fins i tot pels que gairebé no el busquem. Això diu el Senyor en el llibre d’Isaïes: «Jo, el Senyor, he respost als qui no em consultaven, m’he deixat trobar pels qui no em cercaven. Li he dit: “Aquí em teniu, aquí em teniu!”» (Isaïes 65,1-2).
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
