ARRISCAR-HO TOT
PER JESÚS
No és fàcil treure el cap al món interior de Jesús, però en el seu cor podem intuir una doble experiència: la seva identificació amb els últims i la seva confiança total en el Pare. D’una banda pateix amb la injustícia, les desgràcies i les malalties que fan patir a tants. D’altra banda confia totalment en aquest Déu Pare que no vol res més que arrencar de la vida el que és dolent i fa patir als seus fills.
Jesús estava disposat a tot per tal de fer realitat el desig de Déu, el seu Pare: un món més just, més digne i més feliç per a tothom. I, com és natural, volia trobar entre els seus seguidors la mateixa actitud. Si seguien els seus passos, havien de compartir la seva passió per Déu i la seva disponibilitat total al servei del seu regne. Volia encendre en ells el foc que portava dins.
Hi ha frases que ho diuen tot. Les fonts cristianes han conservat, amb petites diferències, una dita adreçada per Jesús als seus deixebles: «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà». Amb aquestes paraules tan paradoxals, Jesús els està convidant a viure com ell: agafar-se cegament a la vida pot portar a perdre-la; arriscar de manera generosa i valenta porta a salvar-la.
El pensament de Jesús és clar. Qui camina darrere seu, però continua aferrat a les seguretats, metes i expectatives que li ofereix la seva vida, pot arribar a perdre el major bé de tots: la vida viscuda segons el projecte salvador de Déu. Per contra, qui ho arrisca tot per seguir-lo trobarà vida entrant amb ell en el regne del Pare.
Qui segueix Jesús té amb freqüència la sensació d’estar «perdent la vida» per una utopia inabastable: ¿No estem fent malbé els nostres millors anys somiant amb Jesús? ¿No estem gastant les nostres millors energies per una causa inútil?
Què feia Jesús quan es veia torbat per aquesta mena de pensaments foscos? Identificar-se encara més amb els que pateixen i seguir confiant en aquest Pare que pot regalar-nos una vida que no pot deduir-se del que experimentem aquí a la terra.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
