GUARIR LA SORDESA
La guarició d’un sordmut a la regió pagana de Sidó és narrada per Marc amb una intenció clarament pedagògica. És un malalt molt especial. Ni hi sent ni parla. Viu tancat en si mateix, sense comunicar-se amb ningú. No s’assabenta que Jesús està passant a prop seu. Són altres els que el porten fins al Profeta.
També l’actuació de Jesús és especial. No li imposa les mans com li han demanat, sinó que el pren a part i se l’enduu a un lloc lluny de la gent. Allà li treballa intensament, primer les orelles i després la seva llengua. Vol que el malalt senti el seu contacte guaridor. Només una trobada profunda amb Jesús podrà guarir-lo d’una sordesa tan tenaç.
Pel que sembla, no és suficient tot aquell esforç. La sordesa es resisteix. Jesús va al Pare, font de tota salvació: mirant al cel, sospira i diu al malalt una sola paraula: Effetá, és a dir, «Obre’t». Aquesta és l’única paraula que pronuncia Jesús en tot el relat. No s’adreça a les oïdes dels sords, sinó al seu cor.
Sens dubte, Marc vol que aquesta paraula de Jesús ressoni amb força a les comunitats cristianes que llegiran el seu relat. Coneix bé el fàcil que és viure sords a la Paraula de Déu. També avui hi ha cristians que no s’obren a la Bona Notícia de Jesús ni parlen amb ningú de la seva fe. Comunitats sordmudes que escolten poc l’Evangeli i el comuniquen malament.
Potser un dels pecats més greus dels cristians d’avui és aquesta sordesa. No ens aturem a escoltar l’Evangeli de Jesús. No vivim amb el cor obert per acollir les seves paraules. Per això no sabem escoltar amb paciència i compassió a tants que pateixen sense rebre gairebé l’afecte ni l’atenció de ningú.
De vegades es diria que l’Església, nascuda de Jesús per anunciar la seva Bona Notícia, va fent el seu propi camí, oblidada amb freqüència de la vida concreta de preocupacions, pors, treballs i esperances de la gent. Si no escoltem bé les crides de Jesús, no posarem paraules d’esperança en la vida dels que pateixen.
Hi ha alguna cosa paradoxal en alguns discursos de l’Església. Es diuen grans veritats, però no toquen el cor de les persones. Una mica d’això està succeint en aquests temps de crisi. La societat no està esperant «doctrina religiosa» dels especialistes, però escolta amb atenció una paraula clarivident, inspirada en l’Evangeli de Jesús quan és pronunciada per una Església sensible al sofriment de les víctimes, i que sap sortir instintivament en la seva defensa convidant tothom a estar a prop dels que més ajuda necessiten per viure amb dignitat.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
