APOLOGIA DEL PERDÓ
Gairebé sempre que he escrit sobre el perdó he rebut cartes, generalment anònimes, en què se m’acusava d’oblidar el patiment de les víctimes del terrorisme, de no entendre la humiliació de qui ha estat traït pel seu cònjuge, de no «tenir els peus a terra» i coses semblants.
No em resulta difícil de comprendre aquesta resistència al perdó. Com no intuiré la ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència, el menyspreu o la traïció? Però, precisament, el ressentiment i l’agressivitat que s’adverteixen darrere d’aquestes línies em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó.
Hi ha un mecanisme de defensa ben conegut pels psicòlegs. En virtut d’un «mimetisme misteriós», qui ha estat víctima d’una agressió tendeix alhora a imitar d’alguna manera el seu agressor. Es tracta d’una reacció gairebé instintiva que es desferma en l’inconscient individual o col·lectiu i fins i tot es pot transmetre de generació en generació.
Si, en algun moment, no es produeix una reacció de signe contrari, el mal tendeix a perpetuar-se. Quan la víctima no vol o no pot perdonar, li queda una «ferida mal curada» que li fa mal, ja que l’encadena negativament al passat. De la mateixa manera, el ressentiment instal·lat en una societat fa més difícil la lucidesa per cercar camins de convivència, i pot bloquejar qualsevol esforç per trobar una solució als conflictes.
El desig de revenja és, sens dubte, la resposta més instintiva davant de l’ofensa. La persona necessita defensar-se de la ferida rebuda, però, com adverteix el conegut expert Jacques Pohier, qui pretengui curar la ferida infligint patiment a l’agressor, s’equivoca. El patiment no té un poder màgic per curar la humiliació o l’agressió rebudes. Pot produir una breu satisfacció, però la persona necessita alguna cosa més per tornar a viure de manera sana. Ho deia fa molt de temps Henri Lacordaire: «Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona».
De vegades s’oblida que el procés del perdó a qui afavoreix més és a l’ofès, ja que l’allibera del mal, fa créixer la seva dignitat i noblesa, li dóna forces per recrear la seva vida, li permet iniciar nous projectes. Quan Jesús convida a perdonar «fins a setanta vegades set», està convidant a seguir el camí més sa i més eficaç per eradicar de la nostra vida el mal. Les seves paraules adquireixen una profunditat encara més gran per a qui creu en Déu com a font última de perdó: «Perdoneu i sereu perdonats».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
