LES COSES NO SÓN SEMPRE EL QUE SEMBLEN
La paràbola és una de les més clares i simples. Un pare s’acosta als seus dos fills per demanar-los que vagin a treballar a la vinya. El primer li respon amb una negativa rotunda: «No hi vull anar». Després ho pensa millor i va a treballar. El segon reacciona amb una docilitat ostentosa: «De seguida, senyor». No obstant això, tot es queda en paraules, doncs no va a la vinya.
També el missatge de la paràbola és clar i fora de tota discussió. Davant Déu, l’important no és «parlar» sinó fer; allò decisiu no és prometre o confessar, sinó complir la seva voluntat. Les paraules de Jesús no tenen res d’original.
L’original és l’aplicació que, segons l’evangelista Mateu, llança Jesús als dirigents religiosos d’aquella societat: «En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Serà veritat el que diu Jesús?
Els escribes parlen constantment de la llei: el nom de Déu és sempre en els seus llavis. Els sacerdots del temple lloen Déu sense descans; la seva boca és plena de salms. Ningú dubtaria que estan fent la voluntat del Pare. Però les coses no són sempre com semblen. Els recaptadors i les prostitutes no parlen a ningú de Déu. Fa temps que han oblidat la seva llei.
No obstant això, segons Jesús, van per davant dels grans sacerdots i mestres de la llei en el camí del Regne de Déu.
Què podia veure Jesús en aquells homes i dones menyspreats per tothom? Potser la seva humiliació. Potser un cor més obert a Déu i més necessitat del seu perdó. Potser una comprensió i una proximitat més gran als últims de la societat. Potser menys orgull i prepotència que la dels escribes i grans sacerdots.
Els cristians hem omplert de paraules molt boniques la nostra història de vint segles. Hem construït sistemes impressionants que recullen la doctrina cristiana amb profunds conceptes. No obstant això, avui i sempre, la veritable voluntat del Pare la fan aquells que tradueixen en fets l’evangeli de Jesús i aquells que s’obren amb senzillesa i confiança al seu perdó.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
