NO IGNORAR EL QUI PATEIX
El contrast entre els dos protagonistes de la paràbola és tràgic. El ric es vesteix de porpra i de lli. Tota la seva vida és luxe i ostentació. Només pensa en «fer festes esplèndides cada dia». Aquest ric no té nom ja que no té identitat. No és ningú. La seva vida buida de compassió és un fracàs. No es pot viure només per celebrar àpats.
A terra al portal de la seva mansió jeu un captaire famolenc, cobert de nafres. Ningú l’ajuda. Només uns gossos se li acosten a llepar les seves ferides. No posseeix res, però té un nom portador d’esperança. Es diu «Llàtzer» o «Eliezer», que significa «El meu Déu és ajuda».
La seva sort canvia radicalment en el moment de la mort. El ric és enterrat, segurament amb tota solemnitat, però és portat al «Hades» o «reialme de la mort». També mor Llàtzer. No es diu res de cap ritu funerari, però «els àngels el porten al si d’Abraham». Amb imatges populars del seu temps, Jesús recorda que Déu té l’última paraula sobre rics i pobres.
Al ric no se’l jutja per explotador. No es diu que és un impiu allunyat de l’Aliança. Simplement, ha gaudit de la seva riquesa ignorant al pobre. El tenia allà mateix, però no l’ha vist. Era al portal de la seva mansió, però no s’ha acostat a ell. L’ha exclòs de la seva vida. El seu pecat és la indiferència.
Segons els observadors, està creixent en la nostra societat l’apatia o falta de sensibilitat davant el patiment dels altres. Evitem de mil maneres el contacte directe amb les persones que pateixen. A poc a poc, ens anem fent cada vegada més incapaços per percebre la seva aflicció.
La presència d’un nen captaire en el nostre camí ens molesta. La trobada amb un amic, malalt terminal, ens torba. No sabem què fer ni què dir. És millor prendre distància. Tornar com més aviat a les nostres ocupacions. No deixar-nos afectar.
Si el sofriment es produeix lluny és més fàcil. Hem après a reduir la fam, la misèria o la malaltia a dades, números i estadístiques que ens informen de la realitat gairebé sense tocar el nostre cor. També sabem contemplar patiments horribles a la televisió, però, a través de la pantalla, el sofriment sempre és més irreal i menys terrible. Quan el patiment afecta algú més proper a nosaltres, ens esforcem de mil maneres per anestesiar el nostre cor.
Qui segueix Jesús es va fent més sensible al sofriment dels qui troba en el seu camí. S’acosta al necessitat i, si està a les seves mans, procura alleujar-li la seva situació.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
