ANAR A LES CRUÏLLES DELS CAMINS
Jesús coneixia molt bé la vida dura i monòtona dels camperols. Sabia com esperaven l’arribada del dissabte per «alliberar-se» de la feina. Els veia gaudir a les festes i en els casaments. Quina experiència podia haver-hi de més joiosa per aquella gent que ser convidats a un banquet i poder seure a taula amb els veïns a compartir una festa de noces?
Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús es posà a parlar d’una manera sorprenent. La vida no és només aquesta vida de treballs i preocupacions, penes i disgustos. Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots ens vol veure asseguts al seu costat, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plenament feliç.
No s’acontentava només amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava a tots a la seva taula i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu a la festa final. Els volia veure rebent amb goig la seva crida, i creant entre tots un clima més amistós i fratern que els preparés adequadament per a la festa final.
Què ha estat d’aquesta invitació?, qui l’anuncia?, qui l’escolta?, on es poden tenir notícies d’aquesta festa? Satisfets amb el nostre benestar, sords a tot el que no sigui el nostre propi interès, no creiem necessitar Déu. ¿No ens estem acostumant a poc a poc a viure sense necessitat d’una esperança última?
A la paràbola de Mateu, quan els que tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als seus criats: «aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu». L’ordre és inaudita, però reflecteix el que sent Jesús. Malgrat tant de rebuig i menyspreu hi haurà festa. Déu no ha canviat. Cal continuar convidant.
Però ara el millor és anar a «les cruïlles dels camins» per on transiten tantes persones errants, sense terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai a una festa. Ells poden entendre millor que ningú la invitació. Ells poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos l’esperança.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
