L’ALTRE FILL
Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del «pare bo», mal anomenada «paràbola del fill pròdig». Precisament aquest «fill petit» ha atret sempre l’atenció de comentaristes i predicadors. La seva tornada a la llar i l’acollida increïble del pare han commogut totes les generacions cristianes.
No obstant això, la paràbola parla també del «fill gran», un home que roman al costat del seu pare, sense imitar la vida desordenada del seu germà, lluny de la llar. Quan l’informen de la festa organitzada pel seu pare per acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li produeix alegria, com al seu pare, sinó ràbia: «s’indignà i no volia entrar» a la festa. Mai havia marxat de casa, però ara se sent com un estrany entre els seus.
El pare surt a convidar-lo amb el mateix afecte amb què ha acollit al seu germà. No el renya ni li dóna ordres. Amb amor humil «el pregava» que entrés a la festa de l’acollida. És llavors quan el fill esclata deixant al descobert tot el seu ressentiment. Ha passat tota la seva vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com estima ell. Ara només sap exigir els seus drets i denigrar el seu germà.
Aquesta és la tragèdia del fill gran. Mai ha sortit de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir manaments però no sap estimar. No entén l’amor del seu pare a aquell fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res amb el seu germà. Jesús acaba la seva paràbola sense satisfer la nostra curiositat: ¿va entrar a la festa o es va quedar fora?
Embolicats en la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem acostumat a parlar de creients i no creients, de practicants i d’allunyats, de matrimonis beneïts per l’Església i de parelles en situació irregular… Mentre nosaltres continuem classificant als seus fills, Déu ens segueix esperant a tots, ja que no és propietat dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.
El «fill gran» és una interpel·lació per als que creiem viure al seu costat. Què estem fent els que no hem abandonat l’Església? ¿Assegurar la nostra supervivència religiosa observant el millor possible allò prescrit, o ser testimonis de l’amor gran de Déu a tots els seus fills i filles? Estem construint comunitats obertes que saben comprendre, acollir i acompanyar els qui cerquen Déu entre dubtes i interrogants? ¿Alcem barreres o bastim ponts? ¿Els oferim amistat o els mirem amb recel?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
