QUÈ HI FA DÉU EN UNA CREU?
Segons el relat evangèlic, els que passaven davant Jesús crucificat dalt del turó del Gòlgota es burlaven d’ell i, rient-se de la seva impotència, li deien: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu». Jesús no respon la provocació. La seva resposta és un silenci carregat de misteri. Precisament perquè és Fill de Déu romandrà a la creu fins a la seva mort.
Les preguntes són inevitables: Com és possible creure en un Déu crucificat pels homes? Ens adonem del que estem dient? Què hi fa Déu en una creu? Com pot subsistir una religió fundada en una concepció tan absurda de Déu?
Un «Déu crucificat» constitueix una revolució i un escàndol que ens obliga a qüestionar totes les idees que els humans ens fem d’un Déu a qui suposadament coneixem. El Crucificat no té la cara ni els trets que les religions atribueixen a l’Ésser Suprem.
El «Déu crucificat» no és un ésser omnipotent i majestuós, immutable i feliç, aliè al sofriment dels humans, sinó un Déu impotent i humiliat que pateix amb nosaltres el dolor, l’angoixa i fins la mateixa mort. Amb la Creu, o acaba la nostra fe en Déu, o ens obrim a una comprensió nova i sorprenent d’un Déu que, encarnat en el nostre patiment, ens estima de manera increïble.
Davant el Crucificat vam començar a intuir que Déu, en el seu últim misteri, és algú que pateix amb nosaltres. La nostra misèria l’afecta. El nostre sofriment l’esquitxa. No hi ha un Déu que viu, per dir-ho així, al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està en tots els Calvaris del nostre món.
Aquest «Déu crucificat» no permet una fe frívola i egoista en un Déu omnipotent al servei dels nostres capricis i pretensions. Aquest Déu ens posa mirant cap al sofriment, l’abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. Amb aquest Déu ens hi trobem quan ens acostem al patiment de qualsevol crucificat.
Els cristians seguim donant tota mena de voltes per no topar-nos amb el «Déu crucificat». Hem après, fins i tot, a aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor, desviant-la dels crucificats que tenim davant dels nostres ulls. No obstant això, la manera més autèntica de celebrar la Passió del Senyor és revifar la nostra compassió. Sense això, es dilueix la nostra fe en el «Déu crucificat» i s’obre la porta a tota mena de manipulacions. Que el nostre petó al Crucificat ens posi sempre mirant cap aquells, que a prop o lluny de nosaltres, viuen patint.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
