LA NOSTRA INCAPACITAT PER ADORAR
L’home actual ha quedat en gran mesura atrofiat per descobrir Déu. No és que sigui ateu. És que s’ha fet «incapaç de Déu». Quan un home o una dona només busca o coneix l’amor sota formes decadents, quan la seva vida es mou exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, alguna cosa s’asseca en el seu cor.
Molts viuen avui un estil de vida que els aclapara i empobreix. Envellits prematurament, endurits per dins, sense capacitat d’obrir-se a Déu per cap escletxa de la seva existència, caminen per la vida sense la companyia interior de ningú.
El teòleg Alfred Delp, executat pels nazis, veia en aquest «enduriment interior» el major perill per a l’home modern: «Així l’home deixa d’alçar cap a les estrelles les mans del seu ésser. La incapacitat de l’home actual per adorar, estimar i venerar té la seva causa en la seva desmesurada ambició i en l’enduriment de la seva existència».
Aquesta incapacitat per adorar Déu s’ha apoderat també de molts creients, que només busquen un «Déu útil». Només els interessa un Déu que serveixi per als seus projectes individualistes. Déu queda així convertit en un «article de consum» de què disposar segons les nostres conveniències i interessos. Però Déu és una altra cosa. Déu és Amor infinit, encarnat en la nostra pròpia existència. I, davant d’aquest Déu, el primer és l’adoració, la joia, l’acció de gràcies.
Quan s’oblida això, el cristianisme corre el perill de convertir-se en un esforç gegantí d’humanització, i l’Església en una institució sempre tensa, sempre atabalada, sempre amb la sensació de no aconseguir l’èxit moral pel que lluita i s’esforça.
No obstant això, la fe cristiana és, primer de tot, descobriment de la bondat de Déu, experiència agraïda que només ell salva: el gest dels mags davant el Nen de Betlem expressa l’actitud primera de tot creient davant Déu fet home.
Déu existeix. Hi és, en el fons de la nostra vida. Som acollits per ell. No estem perduts enmig de l’univers. Podem viure amb confiança. Davant d’un Déu del que només sabem que és Amor, no hi ha res més que el goig, l’adoració i l’acció de gràcies. Per això, «quan un cristià pensa que ja ni tan sols és capaç de pregar, hauria de tenir almenys alegria» (Ladislau Boros).
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
