ABANS D’ENFONSAR-SE
És sorprenent l’actualitat que adquireix en aquests temps de crisi religiosa el relat de la tempesta al llac de Galilea. Mateu descriu amb trets encertats la situació: els deixebles de Jesús es troben sols, «lluny de terra ferma», enmig de la inseguretat de la mar; la barca està «sacsejada per les onades», desbordada per forces adverses; «el vent és contrari», tot es gira en contra; és «negra nit», les tenebres impedeixen veure l’horitzó.
Així viuen no pocs creients el moment actual. No hi ha seguretat ni certeses religioses; tot s’ha tornat fosc i dubtós. La religió està sotmesa a tota mena d’acusacions i sospites. Es parla del cristianisme com d’una «religió terminal» que pertany al passat; es diu que estem entrant en una «era postcristiana» (E. Poulat). En alguns neix l’interrogant: ¿no serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer? Aquest és el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempestat: «És un fantasma».
La reacció de Jesús és immediata: «Coratge! Soc jo. No tingueu por.» Animat per aquestes paraules, Pere fa a Jesús una petició inaudita: «Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua». No sap si Jesús és un fantasma o algú real, però vol comprovar que s’hi pot anar caminant, no sobre terra ferma, sinó sobre l’aigua, no recolzant-se en arguments segurs, sinó en la feblesa de la fe.
Així el creient viu la seva adhesió a Crist en moments de crisi i de foscor. No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real, ressuscitat pel Pare per a la nostra salvació. No tenim arguments científics per comprovar-ho, però sabem per experiència que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en ell i en la seva paraula.
No és fàcil viure aquesta fe nua. El relat evangèlic ens diu que Pere «va sentir la força del vent», «es va espantar» i «començà d’enfonsar-se». És un procés molt conegut: fixar-se només en la força del mal, deixar-se paralitzar per la por i enfonsar-se en la desesperança.
Pere reacciona i, abans d’enfonsar-se del tot, crida: «Senyor, salva’m». La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu: «Senyor, salva’m». Sense saber ni com ni per què, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, alhora que ens diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
