EL RISC D’INSTAL·LAR-SE
Tard o d’hora, tots correm el risc d’instal·lar-nos a la vida, cercant el refugi còmode que ens permeti de viure tranquils, sense ensurts ni preocupacions excessives, renunciant a qualsevol altra aspiració.
Aconseguit ja un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera, el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable.
És el moment de cercar una atmosfera agradable i acollidora. Viure relaxat en un ambient feliç. Fer de la llar un refugi entranyable, un racó per llegir i escoltar bona música. Assaborir unes bones vacances. Assegurar uns caps de setmana agradables…
Però, sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.
Però a més hi ha una manera d’«instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva en aconseguir una convivència més humana.
I, tanmateix, el missatge de Jesús és clar. Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats.
Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
